De cap a peus.
Aquest és un viatge que recomano a tothom. Una Atenes calorosa, romàntica, feta servir, sorollosa i plena de vida.

Una Santorini mítica per les seves postes de sol, turística i de postal, farcida de casetes blanques i esglèsies ortodoxes vestides amb cúpules d'un blau intens que fa joc amb el mar que l'envolta.

Una Serifos impressionant, verge, de terra àrida, seca, marronosa i unes platges clares, transparents, que pràcticament sents contaminar-les amb part de tu un cop t'hi immergeixes.

Imatges que alimenten i encisen als ulls.
Del·liris de recorreguts, d'aillament, de somnis.


Pluja d'estrelles enmig de la foscor més tendre, a la vora d'una mar brava, rítmica. Una mar constant que t'acull, siguis on siguis a cada racó de les illes.




Espais preciosos per a compartir, per a descobrir tota sola.






Aquest és un viatge que recomano a tothom, sens dubte.

Sí, he reflexionat i reconduït la idea dels paradisos: ni és únic ni és un de sol.

Avui, sento còrrrer pessigolles de la planta dels peus al torrent de la sang i, d'aquí, a cada fímbria i terminal nerviosa. Avui comencen els preparatius que faran cap a Grècia, cap a un nou paradís, personalitzat i completament incomparable al paradís de l'última vegada.

Imagino una Grècia plena de tots els tòpics que en sabem i de tota la bellesa que s'hi pugui reunir. Imagino hores i hores de converses, de mars profunds i arenes vanals. Imagino amb molta il·lusió, per a compartir-ho amb una familia d'amics, per a descobrir entre totes un racó més i simultàniament, per a poder anar omplint mica en mica cada espai del mapa que, tot sovint, ressegueixo a través dels somnis.
Escalar cada una de les inquietuds, transportar-te en el temps i en l'espai i...deixar-te anar a partir d'allà. Deixar de pensar en res més: un cop allà, imagino que deixaré de només imaginar.

Ahir, perduts, sols i una cala. Una cala preciosa feta, pràcticament, a mida per a jo i l'altre.
Un cop més, immersa enmig d'una aigua oxigenada i transparent, connectada amb una natura propera, coneguda. Acariciant aquest entorn, sentint-me privilegiada. I compartint aquest privilegi.

Ahir, connexió amb l'aigua, amb la llum del sol de vesprada, amb els ulls de l'altre. Vaig sentir un paral·lelisme amb un eclipse, on cada element es percebia alineat, pràcticament perfecte.

En aquests moments, tot se'm confon. La realitat apareix tan preciosa que sents, mentre la vius, una lluita entre el creure i no creure. Una cascada de preguntes sense estructura clara ni resposta fàcil, s'acumulen al llarg de la plataforma que sosté el teu sentit comú. Com és possible que jo, aquí, tingui accés a aquest paradís alhora que a arreu un munt de gent no el podrà descobrir mai? Si, ja sé que tothom sap dels desequilibris, de les desigualtats, de les bones estrelles i de les castes socials...però, quan ho torno a veure, quan ho sento per dins...ja he dit, em confonc, no argumento, simplement visc un moment preciós com una realitat transformada a somni. I desperto, tot seguit, sota un paraigües de dubtes, tot dóna voltes i no entenc res.

Ahir vaig sentir i creure que el món parava de girar per a tothom; que tothom vivia el mateix que jo i l'altre.
Avui, desperto, i entenc que no va ser així. No ha cedit ni canviat res. Els que venim d'on venim vivim, construim sobre una realitat de paradís. I la resta? La resta(un munt de jos i altres) condemnats a viure i construir sobre un escenari de cartró-pedra, un paradís de somni.

Aquesta reflexió, per a mi, necessaria de fer, m'apreta a abraçar i valorar cada intercanvi amb l'altre, cada racó. No negar les evidències que separen, fins i tot, les vides qütoidianes entre els uns i els altres i no desaprofitar, ni un d'aquests regals-paradís.

Vida de Venus

Sensual, esplèndida, immòbil.

No hi ha dubte, la Venus més tranquil·la del món, tot i les pressions exteriors. Un vent que l'empeny sense èxit, una sobreprotecció materna que vetlla per ella i pretén arreurir-la sota un mantó de tela fina. I un món de fora i posterior, que l'ha mitificat i estandaritzat per la seva bellesa, proporcional, constitucionalment perfecte. I ella, ni davant de tot això, sent haver-se de moure.

Tota ella fa , és i se sent molt alluny del nostre ritme. Un ritme que ho contempla tot excepte el restar parat, quiet, sense fer ni produir res. La vida contemplativa no es contempla. Hi ha una llista ben llarga de coses a fer: fer per a trobar forma a la teva vida personal, forma a la teva vida professional, forma de vida, de lloc, d'oci...ens han ensenyat a seguir aquest ritme i ningú ha concedit la possibilitat de fer servir frens en el moment que es vulgui.

Però sé que també existeixen Venus actuals. Moure't sense cansar-te. Dedicar-te sense una limitació de temps, sense una valoració de l'eficàcia prèvia. Exigir-te el ritme que el propi cos desitgi. Reseguir la línia que vulguis.

UN MÓN QUE NO ÉS EL NOSTRE

A vegades penso que miro el món per un forat. Que el miro a través d'aquest forat i prou perquè no en sé més, perquè encara em falta molt per a veure i obrir la mirada i el pensament crític, perquè una part de mi és i serà sempre il·lusa, ingènua, innocent?

Però aquest matí he fet el forat una mica més gros. He necessitat fer-ho, i no a través de la mirada sinó he foradat i empassat gola avall a Obama i les seves paraules. Aquest, un peó més de la política bruta, interessada, i manipuladora del món, que pressiona a aquests humanots a continuar decidint i movent-se, segons les necessitats d'un món que sembla que no estigui fet per a cap de nosaltres, per a cap de les mirades innocents ni tampoc per a cap de les més crítiques. Un món que encara no sé qui ens vol fer creure que el construim entre totes...perquè a hores d'ara, ni el més crèdul de tots té prou força per a continuar-ho sent...

" Barack Obama ha demanat oficialment al Congrés 83.400 milions de dòlars de finançament EXTRAORDINARI per a activitats militars a l'estranger, dels quals gairabé 58.000 MILIONS D'EUROS ES DEDICARAN A LES GUERRES DE L'IRAQ I L'AFGANISTAN. (...) Segons la casa Blanca, aquesta serà l'útlima vegada que s'opta per un finançament extraordinari, però és NECESSARI perquè el pressupost no cobreix la segona part de l'any fiscal.
La MAJORIA dels diners es destinen al Departament de Defensa per a finançar l'exèrcit, però també hi ha partides per al Departament d'Estat, l'Agència de cooperació USAID (...) Al marge de les dues guerres, la petició inclou 600 milions d'euros per reforçr l'ANP i ajuda humanitària, 304 milions per pal·liar la crisi econòmica en països en desenvolupament, 22 milions per al tancament de Guantánamo i 50 milions per 3 helicòpters en la lluita contra els narcotraficantss de Mèxic."

I tot això, sense oblidar la transcripció d'aquestes dades, fetes a través d'una premsa altament retocada, filtrada. Aquest és un petit sediment de molts dels detalls que ni travessen el tamís per arribar a l'opinió pública.
Em dol profundament aquesta misèria de justificacions que es fan servir per a mantenir unes guerres econòmiques a cavall d'unes esperances simbòliques i inexistents que diuen centrar-se en les necessitats que de debò té la gent del món.

Me'n vaig a dormir ot pensant que som nosaltres, la gent del poble, la que deu viure en un altre món. Es mouen per un món que NO és el nostre.

continuació d'una mateixa

He esperat quasi dos mesos per a retrobar-me i continuar escrivint.

He estat conscient del silenci, de les paraules retingudes gola avall i cerebel amunt, del que passa de cares endins quan deixes d'escriure sense saber quan ho tornaràs a fer...m'ha costat reemprendre la força o, més aviat, la direcció de les idees i decidir continuar-les plasmant de manera concreta sobre aquestes línies, i fer-ho de la millor manera per aconseguir que després siguin elles mateixes qui s'expressin de manera abstracte, es desprenguin de les línies i passin al seu estat original, de creació: al seu estat-idea.

I, entre debats interns i externs, de si continuar en aquest engrenatge d'anteriors missatges i escrits, imatges descrites i trossos de viatge citats; o bé crear un punt i a part, deixar un espai ben clar entre aquest primer racó virtual i un de segon nou i per estrenar...he decidit continuar i recrear des d'aquest mateix espai. Perquè, els silencis i les no-inspiracions, els buits físics i mentals, no deixen de formar part d'una mateixa. Així ho vaig entendre l'altre dia tot dinant amb unes dones molt properes...
Som la continuació de nosaltres mateixes, tota l'estona ens reencadenem, reiniciem, refem, reequivoquem...l'engrenatge d'una mateixa.

Denúncia

Sobre les malaties oblidades, sobre totes aquelles malalties que no són diana de cap indústria farmacèutica per a ser investigada amb ganes i esforç. Sobre les malalties oblidades i els milers de milions de malalts que les pateixen que no són als ulls de l'hemisferi nord. Sobre totes aquelles malaties que conviuen i recauen sobre societats que no s'aguanten fermes encara, sobre sistemes que no funcionen, sobre persones vulnerables, molt més enllà del que nosaltres solem entendre i percebre quan pensem i imaginem la vulnerabiliat.
La malatia de Chagas, la malatia de la son, les filàries. Invasions sobre cossos al descobert, silencioses, llargues, evitables si es volgués, irreversibles i molt injustes. Però, sobretot, TRANSPARENTS. Ningú les veu i els pocs que ho fan tenen només la seva pròpia energia, voluntat per a apropar-s'hi, per viure-les al costat dels qui les pateixen, actuant amb tot allò que poden, que saben i poden fer. Però, i fins qua caldrà esperar per aconseguir una suma d'esforços? Esforços dirigits i amb possibilitat de resoldre. D'acolorir aquestes patologies ignorades, donar-les a conèixer i treballar per a trobar solucions possibles, solucions que poden ser-hi.

Malalties oblidades i malalts que els tracten de ningú.

Dedicació, delicadesa

Dedicar un temps el dia a pensar, a reordenar la setmana, a tornar a saber on ets i cap a on et fa il·lusió anar, a saber tot allò que has completat i tot el que encara et queda per fer.
Dedicar una miqueta de dia a tot allò que desitges, que voldries parar't-hi i no pots quan voldries fer-ho.
Dedicar uns instants de matí a recollir els somnis romputs, aquells que no has pogut acabar de teixir per les presses que et marquen els horaris i les grans ciutats.
Dedicar una estona de migdia a gaudir del plaer de menjar, de les persones que t'acompanyen aleshores, deixar-te anar, desfer-te de les pressions i l'activitat qüotidiana.
Dedicar uns segons, minuts o hores de capvespre, a sedimentar el que avui t'ha engrandit, t'ha fet crèixer i decrèixer també. Records recents que acaben de ser.

Dedicar, dedicació i delicadesa cap a tots i tot el que et sostè i et manté a tot moment dempeus. I passes de dempeus a assegut i d'aquí a estirar-te...i, entre remolins de llençols, deixes aquest dia i n'inicies un altre.

gotes i més gotes

Estrenant habitació en un carreró de la Barcelona gòtica.
Tranquil·la, harmonia de fora a endins, després d'un dia interessant, una barreja de coneixements que requerirant uns quants dies per a què els pugui assentar.
I sento la pluja d'endins cap a fora. Gotes i gotes que regalimen del cel, que cauen lliurement, que es fan sentir tot i existir un vidre entremig d'elles i jo.I la remor que desprenen també és molt harmònica.
En moments així, entenc perquè som capaços de crear somnis tan idílics: no s'allunyen tant de la pròpia realitat.

Capvespres que t'encanten i d'altres que ni recordes

Aquest matí m'he aixecat tota contenta, un dissabte més aparentment, però el primer dissabte després d'una setmana de tastar la sensació de tornar a ser estudiant! Tornar a ser estudiant sense assistir a classes sinó a conferències, aquesta vegada sense professors de tota la vida que han perdut tot contacte amb la realitat sinó amb gent vocacional i apassionada pel que fan, activa i didàctica a la vegada. I, sota un marc d'epidèmies tropicals, de desigualtats de recursos sanitaris, de diferències abismals entre el nord i el sud del món, ente les persones que el món considera persones i les persones que només són números, concentro aspiracions personals i les projecto cap a una professió dins la cooperació i sento que és això el que m'estira, el que sí que m'agrada.

Però avui és un dissabte de puja i baixa, de llevar-me exaltada pel recompte de tota la setmana, i a aquestes hores de la tarda, notar que camino sobre una corda fluixa. Suposo que és la ressaca, sumada a un cansament, a un trasllat a barcelona, a una discussió, a la mandra...i en aquests moments així és quan em comparo amb una piruleta d'aquelles grans i rodones, amb tot de circumferències concèntriques de gran a petita i una dins de l'altre: depenent de per on comencis a resseguir les circumferències amb la mirada, sempre coincidiràs amb les línies de colors o bé sempre amb les blanques d'entremig. I pots remirar aquesta piruleta tantes vegades com vulguis al llarg del dia i, quan només vegis les ratlles de colors, afirmaràs que la piruleta llueix per fora i que segur que ha de ser boníssima...i quan només vegis la ratlles blanques, veuràs un tot homogeni i entristit de piruleta, que ni brilla ni et crida massa...i tu, com la veus la piruelta avui?

Un món per a tot tipus de delícies...

El Jardín de las Delícias

El Bosco (1450-1516)

cercle cromàtic

Deu vegades deu-Deu vegades u.

Deu vegades mil-Deu vegades u.

Deu vegades infinit-Deu vegades u.

Ulls que només coincideixen en un punt tangent, comú.
Muntanyes inventades, que no existeixen
confrontades amb essències,
gegants que no són i folls del bosc que no s'equivoquen.

Balances humanes i complementàries,
necessàries.
Lligams amb el món real o amb il·lusions.
Un fil que et sosté amb un o l'altre
i una puntaire que teixeix sens parar.

Compensació que espanta als forats,
als cercles, a les espirals sense fi.
Colors que es complementen i
no deixen de ser altres colors.

Gran explosió

Despertant d'una altra bombolla.
Hem traslladat el corpus i l'ànima de mirall a mirall. En qüestió de segons, canviem d'any i per més que ens hi esforcem, no notem cap canvi d'instant. Festa, moviment i xirinola acompanyen aquest moment de traspàs en el temps. Però just en aquest moment, vius la nit i la perllongació d'aquesta, com una nit més, acompanyada al costat dels qui vols, dels qui has buscat o t'has trobat, al costat de persones que formen ja part de tu o, per contra, al costat de gent nova i per estrenar.

No sé però a partir de quin dels dies posteriors a aquest traspàs teòric, t'atures un moment i et qüestiones i fas balanç del canvi pràctic i real que t'ha suposat canviar d'any: què has viscut fins aquí i amb quines condicions i punts de mira et trobes per a continuar fent. Recordes de manera ràpida llocs, persones, sorpreses, aprenentatges, informacions, pèrdues, descobriments. Reculls el que has viscut i ho situes sobre el que vius ara. A on es troben tots aquests detalls, si és que te'ls endús tots a l'altra costat del mirall o bé, per selecció, per evolució, per avançar, decideixes no creuar amb tot. Qualssevol de les decisions i de les necessitats seran el primer pas dins el trajecte d'aquest nou any. I, el començaments, sempre són incantivants de projectes futurs...
Despertant d'una altra bombolla, així concloc aquest any per a mi. I així el començo. Tot de canvis, tot d'especials moments que s'entrecreuen, es confonen i els sento colgats uns sota dels altres de manera que aconsegueixen fer-me viure tot un any a un ritme estrany, en què tot es distribueix per parèntesis i per exclusius moments. Explosions de milers de petites bombolles que en configuren una de gegant. I sé que l'explosió, el punt positiu de tot plegat, es deu a veure'm en aquest recorregut, no sola. Havent compartit moltes d'aquestes bombolles amb una calidesa humana impressionant. Sense vosaltres no seria possible viure aquesta explosió en aquest punt tant àlgid.

Us estim