Descendint del poblet de chachapoyas i deixant enrrera l'entrada de la selva...vaig arribar a Màncora. Un oasis que turísticament serà explotat encara més, però que a hores d'ara conserva unes platges paradisíques...i solitàries. De fet, encara que a estones també hi hagi altra gent, he tingut la sensació de ser una i el mar, una i el sol, una i la lluna i els estels... i estels fugaços que cauen uns metres de cel i que ets capaç de veure'ls en aquell instant. També les estones compartides amb persones que, com tu, creuen aquell oasis només per uns moments. I, comparteixes aquests moments fins que es desfan de manera fugaç, es desfuguen també.
Tan se val quantes vegades hagis viatjat, ni la costum que puguis adquirir per no aferrar-te amb força als instants...crec que mai és prou. Crec que la brevetat alimenta la intensitat d'allò que vius de tal manera que els teus murs de protecció personal mai seran prou alts.
Sensibilitat instantània i fugaç.
30.9.08
24.9.08
arribant a chachapoyas
Una fàbrica incessant de postes de sol.
Un sol rogent i immens que no deixa que dirigeixis la vista enlloc més i que no deixa cap dels teus sentits indiferents. Perquè és una emoció transcrita a un fet. Perquè el món no deixa de forçar-te i de demanar-te que dediquis un moment a mirar-te'l, a adonar-te'n que cada pas que fem, sigui on sigui, té un valor més enllà d'un mer paisatge.
Avui, després d'haver recorregut un llarg trajecte de 13 hores, de trujillo a l'antiga capital de l'amazones, chachapoyas, tot i haver-me costat emprendre aquest camí en solitud...estic contenta. Reflexions construides a partir de converses anteriors i apreses al llarg de les hores de silenci.
I després de gaudir d'aquesta preciosa posta de sol des de l'altre costat del vidre del bus, és cert: la vida no cal prendre-la ni tant en serio ni tant a pit. És la bellesa del món i els elements que t'hi trobes els que sí que cal revalorar i fer-los brillar per la seva senzillesa.
16.9.08
Adaptació
A camí de la ruta cap el nord del país.
S'acosta el dia de començar a caminar soleta, després de quasi una setmana i mitja d'estar resguardada sota les ales de la gent que conec per aquí, dels seus consells i la seva bona fe d'ajudar-me a entendre com funcionen les coses per aquí...sent d'allà. Ahir vaig visitar un poblet , a dues hores de trujillo, anomenat Otuzco. Un poblet situat quasi a 2200 metres respecte el mar...carrers aixecats, casetes fosques i colmados de tot el que et puguis imaginar, i tot barrejat! I ben bé, en el camí cap a Otuzco vaig conèixer un noiot, d'uns 30 anys, que era comerciant i es dirigia al poblet a oferir els seus productes a cadascuna de les botiguetes. Així que vaig acompanyar-lo en la seva tasca, manera fantàstica de descobrir els carrers i la gent de més a prop i més tranquil·lament. El sentiment de forastera era extremat...ahir vaig sentir-me ben bé com la única nouvinguda...sensació a la que no crec que m'hi acostumi. Però, després de dues hores de caminar, tot d'una em vaig començar a sentir i trobar malament...el cos semblava que es desfés i la fred i la baixada de tensió eren els símptomes del mal d'altura. Com a bona forastera ho havia de patir en algun moment i bé, com a forastera amb sort vaig ser cuidada pel noi que havia conegut. De fet, li vaig agrair en paraules tot i que per dins, molt més.
Anècdotes que no m'agradaria estalviar-me, perquè són la font de l'aprenentatge. Són la clau de les actituds i les reaccions que en algun moment et serviran. Així ho crec.
S'acosta el dia de començar a caminar soleta, després de quasi una setmana i mitja d'estar resguardada sota les ales de la gent que conec per aquí, dels seus consells i la seva bona fe d'ajudar-me a entendre com funcionen les coses per aquí...sent d'allà. Ahir vaig visitar un poblet , a dues hores de trujillo, anomenat Otuzco. Un poblet situat quasi a 2200 metres respecte el mar...carrers aixecats, casetes fosques i colmados de tot el que et puguis imaginar, i tot barrejat! I ben bé, en el camí cap a Otuzco vaig conèixer un noiot, d'uns 30 anys, que era comerciant i es dirigia al poblet a oferir els seus productes a cadascuna de les botiguetes. Així que vaig acompanyar-lo en la seva tasca, manera fantàstica de descobrir els carrers i la gent de més a prop i més tranquil·lament. El sentiment de forastera era extremat...ahir vaig sentir-me ben bé com la única nouvinguda...sensació a la que no crec que m'hi acostumi. Però, després de dues hores de caminar, tot d'una em vaig començar a sentir i trobar malament...el cos semblava que es desfés i la fred i la baixada de tensió eren els símptomes del mal d'altura. Com a bona forastera ho havia de patir en algun moment i bé, com a forastera amb sort vaig ser cuidada pel noi que havia conegut. De fet, li vaig agrair en paraules tot i que per dins, molt més.
Anècdotes que no m'agradaria estalviar-me, perquè són la font de l'aprenentatge. Són la clau de les actituds i les reaccions que en algun moment et serviran. Així ho crec.
13.9.08
TRUJILLO, ciutat de records
Han passat només quatre dies des de que sóc per aquí, i tot i que no paro de preguntar-me qui o què o on o com és el que em fa sentir bé, el que noto i sento és que sembla que faci molt més temps que camino per aquests indrets. Ho associo a una segona llar, i encara no sé perquè...ahir vaig arribar a Trujillo, la ciutat que em va acullir la primera vegada que vaig passejar per Perú. Després de Lima, sé que la resta de ciutats i poblets seran molt més bonics: Lima, ciutat dura i estressant, plena de fum i de moviment. Inclús per la gent d'aquí no és un bon lloc per a viure-hi.
Trujillo, però, és bonica, tranquil·la, gent i moviment agradable...i si, molts records d'espais i de persones. Sento sobreposar-me a aquests records i no parar de construir: tornar a veure gent que llavors estaven com tu, estudiant, i que a hores d'ara cadascú ha iniciat un camí diferent, per trobar què és allò que l'omplirà laboralment i com vol dedicar les seves hores i coneixement d'ara endavant. I persones que jo no recordava i que elles et reconeguin a tu...és molt màgica la situació. És caminar lluny de casa i sentir-te com a casa.
Uns dies més per aquí i llavors em dispersaré, em perdré una mica soleta, cap al nord, cap a les platges de la costa del nord i les zones que limiten amb Bolívia...diuen que hi ha unes sortides de sol úniques, sol únic, exclusiu...vist amb els teus ulls?
Trujillo, però, és bonica, tranquil·la, gent i moviment agradable...i si, molts records d'espais i de persones. Sento sobreposar-me a aquests records i no parar de construir: tornar a veure gent que llavors estaven com tu, estudiant, i que a hores d'ara cadascú ha iniciat un camí diferent, per trobar què és allò que l'omplirà laboralment i com vol dedicar les seves hores i coneixement d'ara endavant. I persones que jo no recordava i que elles et reconeguin a tu...és molt màgica la situació. És caminar lluny de casa i sentir-te com a casa.
Uns dies més per aquí i llavors em dispersaré, em perdré una mica soleta, cap al nord, cap a les platges de la costa del nord i les zones que limiten amb Bolívia...diuen que hi ha unes sortides de sol úniques, sol únic, exclusiu...vist amb els teus ulls?
9.9.08
A CALLAO, LIMA
Primera nit somiada sobre una Lima real. Després d'unes 22 hores de recorregut, entre els vols, les esperes, els temps morts i les impaciències, he arribat a Lima. I he retrobat el primer espai que m'era familiar: un aeroport caòtic, ple de moviment, de famílies que s'esperaven amb il·lusió i emoció. Ple de forasters que són recollits per una comitiva de mossos hotelers, que els acompanyen, els hi porten les maletes...els cuiden molt. I jo, també forastera i amb la sensació que tothom m'ho veu a mil metres de distància...també em retrobo amb algú. De fet, amb alguns. I és un retrobament tan bonic i tan fàcil! Sincerament, sento no haver-los deixat de veure en cap moment. I, com són ells, no em deixen ni dormir al terra de les seves habitacions...em cedeixen el seu lloc, el seu llit.
Bé, ja sé com són i per això no em deixen de sorprendre.
I aquest matí, ells aixecant-se abans de l'albada per anar i donar el seu temps a la indústria farmacèutica, i jo llevant-me més tard i amb intenció d'inspeccionar aquesta zona, dintre les limitacions que tots m'han marcat "Lima és molt gran, molt desordenada. Comença pel barri que tens davant, i d'aquí uns quants dies podràs moure't millor". I això és el que he fet: estem en el CALLAO, una zona enganxada en un polígon industrial immens i, entremig, hi ha tot de vida pel carrer. Tan se val si davant les naus industrials o al mig de la ciutat: aquí, sempre cal sortir al carrer. Mercats i paradetes sense cap estructura d'ordre ni de simetria...caminant i observant: així comença aquest viatge.
Bé, ja sé com són i per això no em deixen de sorprendre.
I aquest matí, ells aixecant-se abans de l'albada per anar i donar el seu temps a la indústria farmacèutica, i jo llevant-me més tard i amb intenció d'inspeccionar aquesta zona, dintre les limitacions que tots m'han marcat "Lima és molt gran, molt desordenada. Comença pel barri que tens davant, i d'aquí uns quants dies podràs moure't millor". I això és el que he fet: estem en el CALLAO, una zona enganxada en un polígon industrial immens i, entremig, hi ha tot de vida pel carrer. Tan se val si davant les naus industrials o al mig de la ciutat: aquí, sempre cal sortir al carrer. Mercats i paradetes sense cap estructura d'ordre ni de simetria...caminant i observant: així comença aquest viatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
