CUSCO

Ciutat inca i elements preinques. Ciutat impactant. I molt plena d'energies. Un aire carregat d'elements màgics i llegendes i certeses. D'experiències i viatges a través de les plantes, de la música, de la natura i de la integració en aquesta. Transmissió de coneixements que destapen i t'ensenyen moltes portes que encara has de descobrir. Llenguatge, sensacions, intronspeccions d'un mateix.
Si, la ciutat de Cusco de moment m'ensenya.

Camino amb gent des de fa dies i avui, reflexionant sobre què m'emet aquesta ciutat i com li vull respondre, sento que el cos em demana tornar a caminar sola uns dies més. Aprendre tota sola i deixar que la ciutat arribi endins i desi l'essència tan intensa que desprén.

Puno flotant

Aquest matí he despertat a Puno, ciutat que t'obre les portes al llac TITIQAQA, nom original en aymara, des de la cara de Perú. La ciutat és moviment constant: mercats plens de tot allò que hi busquis, taxis, mototaxis i biciletes que també et transporten i gent i cares cremades pel sol, pells sotmeses a un clima d'alçada que les fa molt característiques.
I tot passejant cap al port m'he embarcat cap a les illes flotants o illes dels Uros...illes creades per la pròpia mà de la gent i fetes de tòtora, material família de les canyes i dels joncs, i que sura i els sosté fins a 35 o 40 anys!!

Però, en aquest camí no només he conegut les illes perquè quan et desplaces amb els ulls oberts sols descobrir altres figures que completen el paisatge del que difrutes. He vist un home, d'accent francès i d'unes seixanta dècades. Un home sol però amat per molta gent de les illes i també del poble. Un home que amb molta delicadesa explicava a una habitant de les illes hàbits sanitaris per encarar-se i desfer les pedres de vesícula. Més endavant he compartit una estona amb ell, i resulta ser un farmacèutic de la universitat de París, que després de jubilar-se no ha parat de viatjar i viure entre Perú, Bolívia, Argentina. Que se sent molt més útil visquent i exercint a aquí que no al seu país, que això l'omple encara que la gent d'aquí no sigui ni agraida ni pretengui millorar, segons el que diu.
M'ha agradat saber de la seva experiència. Sobretot he après que no hi ha cap lloc del món on s'hi pugui viure perfecte, on tot funcioni de la millor manera. De cada espai hi ha mil crítiques a fer, del sistema, de la gent, dels interessos globals i particulars.

El que sí que és important és descobrir allà on et sents bé i donar per allò que t'omple.

pell de gallina

"Recordaré aquest moment pel lloc, per com d'especial és el cos d'un desert, la fluidesa de l'arena , la transformació a pas imperceptible i el sol, un cop més, fonent-se a través de la sorra llunyana"
És el que vaig escriure fa dos dies, des del desert de Paracas, a la costa sud del país. Un espai incomparable a tot el que he vist abans perquè trepitjar un desert és una sensació molt i molt única.
I ara, Arequipa. La ciutat colonial per excel.lència. Una plaça d'Armes que, només mirant-la, et transporta a qualssevol altra ciutat ibèrica i t'allunya, per un moment, de Perú.

Pisco

Reconstrucció a pas de tortuga.

Després del terratrèmol del 2007 tota la zona que envolta les mítiques terres de Paracas, Chincha, Pisco, Ica; van ser sacsejades de tal manera que pràcticament cap de les construccions edificades es va mantenir en peu. No sé com explicar la sensació d'estar passejant enmig d'una comunitat que s'esforça per realçar les parets caigudes. Ni tampoc com descriure l'ambient que s'hi respira: tothom parla de l'abans i del després del terratrèmol, de la població que era estable i de la misèria que hi va nèixer després. He aconseguit fer pocs passos més enllà dels quatre carrers del centre de la ciutat. Ulls que et miren i tu et sents estranya, fins i tot incòmode, per estar passejant tranquil·lament enmig d'un escenari com aquest, per venir d'una part del món on aquestes coses no hi passaran mai a aquest nivell.

Diferències tan acusades que m'enmalalteixen.

idees

És així: el cos segueix la ment,
la ment s'adapta i lluita amb els instints,
els instints tenen la configuració d'un gas,
poden extendre's i reduir-se
i aquestes transformacions són dinàmiques, anàrquiques.

Dies professionals enmig d'aquest continent. Pensaments i il.lusions cap a l'atenció farmacèutica, cap als coneixements que sobrevolen pel món i esperen que algú els reculli. Ganes d'aprendre molt i de trobar allò que fa per mi. Ganes d'escoltar molt i d'intercanviar funcionaments d'hospital, de recursos, de pacients.
Però aquestes idees instintives m'arrosseguen a analitzar l'esforç que sé que cal fer encara, les hores de feina, els errors a cometre i les pors de no poder-ho assumir.
I la visió realista i racional m'arrossega el cos, i el fa sentir petit: ara mateix sento que porto un vestit molt llarg, molt gros, molt brillant. Que els altres creuen que aquest vestit et va a mida però tu ja fa hores que has descobert que et va gran...

Una altra etapa més on descobreixes que no hi ha res sense esforç.

Lima altra vegada

Lima després de tres setmanes: em transmet la mateixa desorganització i el mateix caotisme que quan vaig arribar. La mateixa imatge ennegrida i de ciutat que ha crescut desproporcionadament arriba a través dels meus ulls. Però des de dintre ho percebo diferent: havent voltat per la costa del nord del país, havent conegut nova gent i retrobat confiances, havent-me sentit acompanyada i també sola...ara sento la ciutat més coneguda, més vulnerable.
I tant vulnerable com que les coses que hi passen son pròpies d'aquí i de qualssevol altre costat del món.
He arribat i he descobert un nou local. Una fusió malagenya-peruana, ella trenta vegades més gran que ell: en edat, en experiència, en maduresa.
Li pregunto- i quants anys fa que vas arribar?- i ella, d'ulls blau mar i veu ronca, amb una emoció delicada i forta a la vegada, m'explica: " fa només dos anys i mig. Vaig arribar a Perú així com tu, sola, amb una motxilla i amb intenció de recorrer el país amb cotxe. Vaig trobar-me un noi que m'acompanyaria en aquest viatge,conduint. El que no sabia es que m'acompanyaria en un segûent viatge: el d'estar junts. Perquè quan vaig tornar a casa després d'un mes....vam aconseguir només separar-nos durant 20 dies. Després, em vaig deixar endinsar en un conte de fades del que encara no n'he despertat"

Brutal.
Històries que m'emocionen i que m'allunyen de totes les incapacitats.

Aprenent d'una mateixa. Descobrint fins a on pot arribar a sorprendre't el xoc cultural. Idees i opinions que creia tan fermes i que sento que se m'escapen de les mans quan les intento exposar. Sí, aprenent d'una mateixa a acceptar-se i a estar predisposada a arribar més lluny, a ser més plàstica amb els intercanvis de principis, a replantejar-se perquè l'estructura de les coses ha de ser com sempre te l'han explicat.

No és fàcil, no. Però les dificultats són, en definitiva, una atracció indiscutible que t'enganxa a la vida, als viatges, a les persones.