trenquem murs

Transformant

Desespiralitzant

Desenrredant

Desfent

Sent



Comprovant com a vegades, el que sembla difícil de fer i seguir per les pròpies barreres que t'has posat; només et demana paciència i comprensió, només et demana el temps més llarg del que hi sols invertir per tal de que, poc a poc, les barreres caiguin i pugui entrar cap a tu tot allò que t'espera a l'altre costat.



Allò que imagines sense ser-hi i allò que ets sense haver-ho imaginat.

Allò primer és ric de prudència, de distància, de muralles geomètriques i constants que no et permeten transcriure aquesta imaginació a fets reals. Allò segon és fruit d'un instint i d'un impuls. D'una energia inconstant i que funciona a pics. D'un ser-hi sense saber com i d'un fer-ho sense saber-ne el mètode. Ens alimentem de tot allò primer, de la imaginació situacional, emocional, espiritual i atemporal. I quan n'estem ben tips, quan ens sentim nutrits... ho deixem anar enfora: desrespirem, desfem, desespiralitzem i hi som. Les barreres cauen pel seu propi pes.
Som capaços tots de fer el mateix. Només falta trencar els murs que cadascú s'ha autoconstruit.

anar i venir

Hi ha moltes maneres d'establir vincles amb les persones i lligams amb els espais.
Hi ha un munt de possibilitats per a mantenir aquests vincles i trobar-hi el sentit que més et complagui.

Sí, ja ho sé. Direu molts de vosaltres que això ja fa molt que se sap.
I sí. Probablement sí. Però sempre hi ha coses que de tu mateixa no les saps. I arriba un moment, potser el més vanal del món, que t'evoca a descobrir aquest puntet de tu.
I et sorprens!!

Sempre he pensat que per a mi, marxar, viatjar, desaparèixer, estar per aquí i per allà, a estones i no totes...és el més fàcil. Perquè de moment, fins ara pensava això: que no hi ha cap xarxa que m'atraigui i m'atrapi prou com perquè aquests moviments i inconstàncies em siguin difícils de fer.
Però aquesta setmana, per petits detalls entrecreuats, he notat que això no és tan així. Que sí que hi ha un entorn que m'estimo prou com per mantenir-lo i viure'l.
Que viatjar, a partir d'ara, vull que sigui compatible amb tot això.
Que tant bonic és compartir a fora com construir aquí.

Una vegada més, les coses més evidents són les que sovint ens costen més de veure...

de una misma materia

Me siento acompañada de gente cuando decido abrir la puerta para que pasen. Para mí, acercarme un poquito más a las cosas que les pasan a los demás es escuchar, es mirar, es entender y dejar que algo de lo compartido e intercambiado por la otra parte, de alguna manera lo puedas contextualizar en tu cuerpo y en tus ideas.


Sólo siento haber comprendido a alguien cuando he logrado, ni que sea por unos cuantos segundos, plagiar en primera persona aquello transcurrido en la vida del otro. Y, sin duda, cuánto más hayas vivido y experimentado, más recursos tienes para conseguir esto. La empatía con los demás es, para mí, la chispa que te generará todo lo demás: entender las personas, las relaciones, las reacciones, la situación de tu barrio y a expensas, el mundo por supuesto.

Cuando descubres que todos estamos hechos de la misma materia y que lo que nos distingue es la combinación y el juego que escogemos para manipular nuestras emociones



Entonces puedes respirar tranquila, expresar, pedir, compartir, dar, esperar, desear.


Entonces es cuando debes perder los miedos y las flaquezas.


Entonces es cuando debes ser como eres y entender así a los demás también.

TINC UNA PREGUNTA

Tinc una pregunta: Per què, com més gran et fas, més vergonyes i prejudicis i comentaris i opinions dels altres i de rebot, de tu mateix, fas?

He començat un curs de clown...de fet, és una pinzellada al concepte de clown i és una passejada entre improvitzacions, creativitat, imaginació, tonteria posada en escena... un munt de jocs fantàstics per a ser-ne partícep i divertits de compartir i de potenciar.
Però sento que vergonyes superades de fa temps, tenen força per tornar a sortir. Acostumada a crear-me un entorn favorable i còmode, on cada vegada has de fer menys esforç perquè se't entengui, se't comprengui i se sàpiga com ets tu...ara sembla que fins i tot jugar només sàpigues fer-ho amb aquells de sempre! I no hauria de ser així. Lo bonic que tenen els jocs és que passen en un món paral·lel al de veritat. De la mateixa manera que les relacions que es creen dins d'aquests jocs també s'allunyen de les que duus a la teva vida quotidiana i reglada. I crec que és una sensació molt vàlida i potent per a creure que cal conservar aquesta capacitat de jugar, sigui amb qui sigui. No pel fet de fer-nos grans, ho hem de perdre, no?

Si les comto amb hores,crec que han sigut unes 15 les hores que porto amb una emoció interna: és fantàstic!

Ahir de nit, volant ben a prop d'en Ben Harper. Un concert inoblidable, preciós de compartir i ple d'instants sincers, de melodies precioses, d'una energia en estat pur i directe i penetrant. Cada moviment i cada so, cada paraula es convertia en ones vibracionals que et traspassaven i t'anaven carregant, primer per dins i després també per fora. I sol passar que les emocions més gratificants i més positives, se'm transcriuen a un primer somriure i a unes llàgrimes posteriors. Sentir que estàs aprofitant la vida i ser-ne conscient és, de veritat, fantàstic.

I les hores d'emoció han continuat avui: un matí a l'hospital, aparentment igual a tots els anteriors ja viscuts, però avui l'he viscut amb nervis, amb una fixació pels detalls que ja hi eren durant tot aquest temps. Avui, últim dia. Han passat 9 mesos i d'ençà cap aquí...han passattantes coses! Aquest matí, la concentració de mil moments ja siguts, de persones que m'han fet sentir molt bé, del coneixament que sento emportar-me a dins...la concentració de tot plegat m'ha fet volar una mica més, i riure, i plorar.

Gràcies.
És tot el que em surt dir en veu alta.
En veu baixeta, penso i dic moltes més cosetes, m'és més fàcil i suposo que és el que em manté l'emoció.

reflexió de vigilia

Condemnada a viure intensitats breus.

A la fi, una condemna més lleugera.

DIVERGÈNCIES AMB SENTIT

Setmana de canvis i de sentiments contraris, que a estones s'encaren però depén de com també s'encadenen uns als altres.
Un any fugaç. Un any a cavall de divergències:

Matins enriquits d'aprenentatge a l'hospital, de gent que té ganes d'ensenyar-te i tu respons amb unes ganes gegants d'aprendre. Un intercanvi molt dolç, mot sa, molt sòlid. Que et fan sentir bé, que tens temps per descobrir com funciones a la pràctica, com et mous fora de la teoria apresa a les aules al llarg de la carrera. Un canvi fort però molt i molt constructiu.

Tardes de farmàcia de barri, on et debilites per les pors diverses de no saber del cert si sabràs actuar i fer bé la feina. Tardes interessants de començar a viure però només motivadores si te les mires com un pas provisonal. Perquè el que et motiva és la GENT. El que m'ha construit i m'ha reconfortat al llarg d'aquestes tardes han estat les converses, les rialles, les emocions, les preocupacions, les solituds expressades per cada pacient. Però a la farmàcia al carrer hi ha una altra cara: és, sens dubte, també una empresa. I hi ha els personatges farmacèutics-empresaris o bé, en el pitjor dels casos, només hi són els EMPRESARIS. I això ni m'agrada, ni ho accepto.
I, ara que sóc fora, sento que potser aquestes tardes sí que m'han ensenyat molt, a base d'idees destruides i reafirmant que és objecte de problema quan l'economia se sobreposa als interessos que persegueix la salut.

I, ara que sóc fora, sí que sé què perseguiré d'ara endavant.

DIR I TAMBÉ FER

Ser coherent, amb tot allò que dius i després arrives a fer. Vetllar per ser més bona, més tolerant, més respectuosa, més perfecte socialment, en definitiva. Un munt d'adjectius apresos que a mesura que creixes pretens poder adquirir.

És tot això, en conjunt, tant difícil com quan et proposes fer una autocrítica objectiva sobre tu mateixa, o bé com quan sents que la introspecció et xucla i potser és superflua. M'he fet la proposta d'anar més enllà, d'observar altres cossos i altres vides i de potser no analitzar; sinó simplement descriure. Perquè és interessant viure obert a les sorpreses. Exigir però no desmesuradament. Desitjar però no tot allò que saps i has comprovat que és impossible.

Caminar amb els ulls i la sensibilitat oberta a qualssevol petit detall capaç de que et sorprengui i et motivi suficient com perquè et sigui més fàcil trobar el camí de la coherència que sols defensar, i gaudir-la en primera persona.