He esperat quasi dos mesos per a retrobar-me i continuar escrivint.
He estat conscient del silenci, de les paraules retingudes gola avall i cerebel amunt, del que passa de cares endins quan deixes d'escriure sense saber quan ho tornaràs a fer...m'ha costat reemprendre la força o, més aviat, la direcció de les idees i decidir continuar-les plasmant de manera concreta sobre aquestes línies, i fer-ho de la millor manera per aconseguir que després siguin elles mateixes qui s'expressin de manera abstracte, es desprenguin de les línies i passin al seu estat original, de creació: al seu estat-idea.
I, entre debats interns i externs, de si continuar en aquest engrenatge d'anteriors missatges i escrits, imatges descrites i trossos de viatge citats; o bé crear un punt i a part, deixar un espai ben clar entre aquest primer racó virtual i un de segon nou i per estrenar...he decidit continuar i recrear des d'aquest mateix espai. Perquè, els silencis i les no-inspiracions, els buits físics i mentals, no deixen de formar part d'una mateixa. Així ho vaig entendre l'altre dia tot dinant amb unes dones molt properes...
Som la continuació de nosaltres mateixes, tota l'estona ens reencadenem, reiniciem, refem, reequivoquem...l'engrenatge d'una mateixa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
És l’hora d’aixecar la vista cap al cel ,
i redescobrir-lo .
Metàfora que indica el pas de l’aprenentatge
interior a conèixer el mon exterior .
Publica un comentari a l'entrada