De dins

De dins.

Escric ara, que és tard i que potser encara no he donat temps al temps per poder pair cada escena i cada instant d'avui. Tinc ganes de dir en veu alta que ara sí que hi crec.



Amistat.



Molt més enllà del que fins ara em sentia capaç de definir. Ja no només són fets concrets el que et mou a recapacitar sobre què i qui són per a tu els amics. Perquè, de fet, precisament ara sento que l'amistat no és res puntual, ni passetger, ni substitutiu de moments de mancança. Precisament és com un sarró que t'acompanya sempre. Que està tant ben adaptat a tu que ja no ets conscient que te l'enduus arreu. Que precisament perquè s'ha amotllat tant bé a tu, moltes vegades no dediques ni un instant a revalora-la. Però, avui, crec necessari dir en veu alta que aquest sarró sí que hi és, que existeix i que ets capaç de percebre'l i de trobar-lo sempre que el busquis. I també sento haver traspassat fronteres avui. Les línies que solem respectar entre amics. Al llarg del dia d'avui, crec haver vist entre tots, alguna fusió, fruit d'un intercanvi, d'una empatia, de paral·lelismes per sentir-nos tant d'igual a igual; que he sentit que nosaltres erem l'altre i aquest un de nosaltres; que per llargues estones erem un tot. I lo bonic d'això, és que no explico això com una simple reflexió d'avui.

Sento que des d'ara és cada dia, així com des d'ara comença un nou estiu.

pluges d'idees

Cada part de tu, pot ser un regal pels altres

Aquesta setmana he pensat un munt de coses que m'agradaria escriure-les i dir-les en veu alta. Però sol passar que quan deixes tot d'idees lluminoses per exposar-les més endavant...després sempre sembla que costi més posar-les en ordre i saber-les descriure! Moltes vegades sé que m'agradaria anar amb un paper i boli a tot arreu per anotar cada cosa que noto aprendre en el moment que ho sento així.

Però, potser la primera frase és capaç d'incloure totes les idees aquestes, perquè de fet és intrínseca a molts i molts fets:

Quan dius a algú altre que aquella nit l'has inclós en el teu somni,

quan et surt de dins poesia dedicada a algú i l'hi fas saber ,

quan hi ha moments crítics i de mal i sents afegir-te a la xarxa d'amistat per fer front ,

quan discuteixes i intercanvies opinions que fan crèixer les teves pròpies,

quan sents que hi ha parts de tu que només les recuperes quan estàs al costat de l'altre,

i, sobretot, quan no t'ho penses i ho fas fàcil: allò que et surt, deixes que arribi a qui hagi d'arribar.

Potser és contradictori (però hi ha moltes coses que ho son!) però, regalar part de tu als altres et fa crèixer...i sense por!

MATINS I VÈRTEX

Hi ha matins,siguin d'hivern o d'estiu, que un cop obres els ulls ets capaç de percebre el món, els sentits, les relacions humanes, animals i veganes de la manera més afable, més planera, més propera.

Hi ha altres matins, sovint intercalats enmig dels anteriors, i poc previsibles de saber quan apareixeran uns o altres; però son un altre tipus de matins, de dies, de percepció: els ulls sembla que hagin oblidat de cop i volta com contemplar i viure cada escena d'aquella manera tan líneal, tan directe. Ja no veus cap cosa com la veies ahir. Creences de la passada matinada han deixat de ser-hi. I tot es barreja , sobretot, tot pren un relleu massa complexe, massa complicat.

La capacitat de mirar cada obstacle obtús i cargolat des d'un altre vèrtex...com s'aprèn, això?

Mira! que crec haver pogut respondre a aquesta pregunta en un altre moment. És més, que si me la fes algú, segur!segur que li trobaria una resposta....però AVUI ja no ho recordo.

Deu ser potser, que hi ha dies de només preguntes i d'altres de només respostes??

" ens ensenyen i ens pressionen per ser cada vegada més forts, més preparats per mantenir una carcassa intrencable davant la vida...el secret, però,l'altre dia me'l va fer saber algú: l'important és superar les teves pròpies fragilitats"

sinèrgia humana

Gent.
Gent de totes les maneres, de totes les olors possibles i fetes de diferent matèria, de bases diferents i principis diversos.
M'encanta veure gent. M'encanta veure-la i conèixer-la. M'encanta saber com són perquè sé que mentres descobreixo als altres, també alguna cosa de mi descobreixo.
I de tota la gent sempre hi ha algun puntet que et sembla especial. I precisament d'aquest puntet avui vull parlar.

Una dona d'ulls clars i profunds, de cap lúcid en moltes de les paraules que diu i també plena d'impulsos que la dirigeixen i la manipulen en cadascuna de les conclusions acumulades dels passatges de la seva vida.

Un home fet de cotó ara mateix però que deu i vint anys enrrera sembla que se sostenia sobre els escenaris del Liceu, cantant i ferm. Llavors era fet d'una altra matèria que, amb el temps, s'ha reconvertit en un cotó tou i dolç.

I, quan els mires, sents que no veus a dues persones. Només en veus a una.

Una fusió, una vida, una trajectòria basada en un projecte comú. Trenta anys de costat i visquent junts cadascun dels moments. Ja no recorden què era cadascú d'ells per si sol. No és una dependència gratuïta...és una sinèrgia humana.
És, per a mi, el concepte d'estimació més gran que existeix per si sola. S'allunyen dels esquemes socials d'amor que tan agrada descriure i literar.
És, de debò, l'emoció dual més unificada per instint que mai he presenciat.