Ahir, perduts, sols i una cala. Una cala preciosa feta, pràcticament, a mida per a jo i l'altre.
Un cop més, immersa enmig d'una aigua oxigenada i transparent, connectada amb una natura propera, coneguda. Acariciant aquest entorn, sentint-me privilegiada. I compartint aquest privilegi.

Ahir, connexió amb l'aigua, amb la llum del sol de vesprada, amb els ulls de l'altre. Vaig sentir un paral·lelisme amb un eclipse, on cada element es percebia alineat, pràcticament perfecte.

En aquests moments, tot se'm confon. La realitat apareix tan preciosa que sents, mentre la vius, una lluita entre el creure i no creure. Una cascada de preguntes sense estructura clara ni resposta fàcil, s'acumulen al llarg de la plataforma que sosté el teu sentit comú. Com és possible que jo, aquí, tingui accés a aquest paradís alhora que a arreu un munt de gent no el podrà descobrir mai? Si, ja sé que tothom sap dels desequilibris, de les desigualtats, de les bones estrelles i de les castes socials...però, quan ho torno a veure, quan ho sento per dins...ja he dit, em confonc, no argumento, simplement visc un moment preciós com una realitat transformada a somni. I desperto, tot seguit, sota un paraigües de dubtes, tot dóna voltes i no entenc res.

Ahir vaig sentir i creure que el món parava de girar per a tothom; que tothom vivia el mateix que jo i l'altre.
Avui, desperto, i entenc que no va ser així. No ha cedit ni canviat res. Els que venim d'on venim vivim, construim sobre una realitat de paradís. I la resta? La resta(un munt de jos i altres) condemnats a viure i construir sobre un escenari de cartró-pedra, un paradís de somni.

Aquesta reflexió, per a mi, necessaria de fer, m'apreta a abraçar i valorar cada intercanvi amb l'altre, cada racó. No negar les evidències que separen, fins i tot, les vides qütoidianes entre els uns i els altres i no desaprofitar, ni un d'aquests regals-paradís.