Sensual, esplèndida, immòbil. No hi ha dubte, la Venus més tranquil·la del món, tot i les pressions exteriors. Un vent que l'empeny sense èxit, una sobreprotecció materna que vetlla per ella i pretén arreurir-la sota un mantó de tela fina. I un món de fora i posterior, que l'ha mitificat i estandaritzat per la seva bellesa, proporcional, constitucionalment perfecte. I ella, ni davant de tot això, sent haver-se de moure.
Tota ella fa , és i se sent molt alluny del nostre ritme. Un ritme que ho contempla tot excepte el restar parat, quiet, sense fer ni produir res. La vida contemplativa no es contempla. Hi ha una llista ben llarga de coses a fer: fer per a trobar forma a la teva vida personal, forma a la teva vida professional, forma de vida, de lloc, d'oci...ens han ensenyat a seguir aquest ritme i ningú ha concedit la possibilitat de fer servir frens en el moment que es vulgui.
Però sé que també existeixen Venus actuals. Moure't sense cansar-te. Dedicar-te sense una limitació de temps, sense una valoració de l'eficàcia prèvia. Exigir-te el ritme que el propi cos desitgi. Reseguir la línia que vulguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada