Ahir, perduts, sols i una cala. Una cala preciosa feta, pràcticament, a mida per a jo i l'altre.
Un cop més, immersa enmig d'una aigua oxigenada i transparent, connectada amb una natura propera, coneguda. Acariciant aquest entorn, sentint-me privilegiada. I compartint aquest privilegi.

Ahir, connexió amb l'aigua, amb la llum del sol de vesprada, amb els ulls de l'altre. Vaig sentir un paral·lelisme amb un eclipse, on cada element es percebia alineat, pràcticament perfecte.

En aquests moments, tot se'm confon. La realitat apareix tan preciosa que sents, mentre la vius, una lluita entre el creure i no creure. Una cascada de preguntes sense estructura clara ni resposta fàcil, s'acumulen al llarg de la plataforma que sosté el teu sentit comú. Com és possible que jo, aquí, tingui accés a aquest paradís alhora que a arreu un munt de gent no el podrà descobrir mai? Si, ja sé que tothom sap dels desequilibris, de les desigualtats, de les bones estrelles i de les castes socials...però, quan ho torno a veure, quan ho sento per dins...ja he dit, em confonc, no argumento, simplement visc un moment preciós com una realitat transformada a somni. I desperto, tot seguit, sota un paraigües de dubtes, tot dóna voltes i no entenc res.

Ahir vaig sentir i creure que el món parava de girar per a tothom; que tothom vivia el mateix que jo i l'altre.
Avui, desperto, i entenc que no va ser així. No ha cedit ni canviat res. Els que venim d'on venim vivim, construim sobre una realitat de paradís. I la resta? La resta(un munt de jos i altres) condemnats a viure i construir sobre un escenari de cartró-pedra, un paradís de somni.

Aquesta reflexió, per a mi, necessaria de fer, m'apreta a abraçar i valorar cada intercanvi amb l'altre, cada racó. No negar les evidències que separen, fins i tot, les vides qütoidianes entre els uns i els altres i no desaprofitar, ni un d'aquests regals-paradís.

Vida de Venus

Sensual, esplèndida, immòbil.

No hi ha dubte, la Venus més tranquil·la del món, tot i les pressions exteriors. Un vent que l'empeny sense èxit, una sobreprotecció materna que vetlla per ella i pretén arreurir-la sota un mantó de tela fina. I un món de fora i posterior, que l'ha mitificat i estandaritzat per la seva bellesa, proporcional, constitucionalment perfecte. I ella, ni davant de tot això, sent haver-se de moure.

Tota ella fa , és i se sent molt alluny del nostre ritme. Un ritme que ho contempla tot excepte el restar parat, quiet, sense fer ni produir res. La vida contemplativa no es contempla. Hi ha una llista ben llarga de coses a fer: fer per a trobar forma a la teva vida personal, forma a la teva vida professional, forma de vida, de lloc, d'oci...ens han ensenyat a seguir aquest ritme i ningú ha concedit la possibilitat de fer servir frens en el moment que es vulgui.

Però sé que també existeixen Venus actuals. Moure't sense cansar-te. Dedicar-te sense una limitació de temps, sense una valoració de l'eficàcia prèvia. Exigir-te el ritme que el propi cos desitgi. Reseguir la línia que vulguis.