Tenia moltes ganes d'escriure i m'he aguantat fins avui. Des de que he arribat a Lima, el temps és absorvit d'una altra manera. Sense adonar-me'n i sense que ningú avisi, només sóc conscient del temps que ha passat...quan ja ha passat.
Cada matí passejant pels laberints de l'hospital, intercanviant opinions, diferències, metodologies del món farmacèutic. També intercanviant humor, pensaments, visions entre persones de llocs i d'edats diferents. Cada tarda, adaptant-me al que el dia et regala, a l'ofrena que t'entrega.

He començat parlant del temps, però, perquè començo a sentir un formigueig per dintre. Unes pessigolles suaus combinades amb uns pessics amargs. Mica en mica se'm comencen a confondre carrers de les ciutats que he visitat amb emocions que han esclatat a cada racó i amb sorpreses que me'n he endut. I tota aquest conjunt s'intercal·la amb tots els llocs que he pensat en visitar i no he pogut, amb moments que he dubtat i he deixat escapar, amb menjars que encara m'esperen per provar. I suposo que aquests salts entre el fet i el que queda per fer avisa d'aquesta darrera etapa del viatge. Un avís que mica en mica serà transcrit a un formigueig cada vegada més intens que és el que sentirà el cos. També serà transcrit a una acceleració de desitjos per a futurs pròxims, que és el que sentirà la ment.

Sento que aquesta darrera etapa serà productiva a cavall del temps.
Serà una autèntica contrarellotge.

DI-GE-RI-DOOOOO

Aquí el presento:
Preciós, serpentejant, ensalamandrat. L'instrument de vent dels aborígens d'Australia, fet de fusta i desfet i buidat per dins pels petits insectes amants de la fusta...i amb un so molt especial, encantador. Aquesta és la petita part que m'he endut de Cusco, a part dels milers de records que amb la goretti hi hem deixat. Fet de pita, un arbre del Valle Sagrado que té aquesta forma especial, ben bé com el cos d'una serp i així és com me'l va presentar el noi-natura que el va fer.

Des de Lima altra vegada, al peus de la tercera etapa del viatge: coneixent un hospital immens, convisquent al ritme d'aquesta ciutat que trontolla cada matí, tarda i vespre, que roba el temps a tots els seus habitants i els ofereix una nova aventura cada dia....d'arribar o no arribar, de ser puntual o no poder-ho ser mai. A hores d'ara, mirant aquesta serp, sento que sóc ben bé a un dels extrems, que el recorregut fet fins aquí ha valgut la pena i molt. A cada tram d'aquest recorregut, hi concentro gent, espais, pensaments, conclusions.
Darrera etapa d'AQUEST viatge. Portes immediates que es van tancant i finestres llunyanes que presento s'obriran més endavant.
Sempre, sempre un viatge n'alimenta un altre.

Peregrinatge a Machu Picchu

Peregrinatge, camí llarg però fet amb empenta, amb ganes, amb il·lusió.

Força de voluntat que s'alimenta a mesura que t'acostes a allò que t'has proposat, a mesura que realitzes i notes força que balla dins teu i amb els que ho comparteixes i saps perquè has decidit voluntariament continuar per aquest camí.
Amb la Goretti, amiga que ha creuat l'oceà per a descobrir també aquest país. Amb la Goretti ens hem encaminat a Machu Picchu i hem continuat més enllà, fins el Wayna Picchu, el punt més alt des d'on se't permet estar per a contemplar aquesta maravella del món. Amb ella associaré aquest moment i el deso en una caixeta especial, pel lloc, per l'esforç, per la vitalitat que sé que ens ha mantingut per arribar fins allà i per la que encara fa pampallugues dins nostra.

Si. Desig i voluntat...realitat.