Fotó Hajdú Mónika Fények/árnyak

Perduda enmig de pàgines i pàgines virtuals, sentint i reafirmant que hi ha tanta informació que espera ser captada i memoritzada per algú!!

No sé perquè tot ha començat quan m'he perdut entre records de Budapest, d'aquells mesos tan bonics construits sobre una ciutat màgica i observada i estimada pels que erem allà de pas, sabent que teníem no massa temps i volíem viure-la i assaborir-la tant com la pròpia ciutat se'ns obrís. I, d'entre tots aquells delicats instants que guardo i que de tan en tan recorren totes les meves parts del cos i fins i tot arriben als meus sentits i sento emocions ja viscudes i sorpreses ja descobertes. D'entre tota aquesta informació creada en un moment determinat i emmagatzemada com si fos el somni més llarg i més clar que recordo fins el dia d'avui....recordo un personatge de l'est amb qui vaig compartir paraules que no eren les meves, estones, valors i opinions, incerteses... una amistat creada sobre un mar ple de colors foscos: perquè com a individu de l'est respecte mi i jo de l'oest repsecte ell, ens diferenciem de cap a peus. Encara a hores d'ara no sé quina de totes les diferències ens podia unir més. Però, és així: avui, tot pensant en això, he trobat una pàgina húngara de fotografia, on he descobert un pou d'imatges precioses vestides per text i text en el seu llenguatge, el qual no puc entendre però em fascina. Aquesta n'és una. I, de nou, m'ha passat el mateix: he recordat i he sentit els records vius que es movien per dintre.

Quan pararan aquestes explosions de records?

Granada esplèndida

Viatge curt i ple. Granada continua amb aquell atractiu que la fa ser especial, bonica de contemplar i de caminar-hi, de barris escarpats i carrerons estrets, amb uns terres de pedres de totes les mides. Unes vistes de l'Alhambra magna des del mirador de San Nicolás que cal dedicar-hi una estona llarga i reposada. Així com resguardar-se sota el camí d'arbres que l'envolta i, si no hi arribes a entrar, gaudir de la part dels jardins del Generalife on hi fan, ara a l'estiu, espectacles magnífics. Com el de l'altre dia, el Romancero Gitano de Lorca dansat per la Cristina Hoyos y les seves bailaoras i cantat i palmat per ànimes gitanes. En moments així em sento, un cop més, molt privilegiada.

I tot i ser un viatge curt, com sempre també és ple. Pel que comparteixes i aprens d'aquells amb qui ja has compartit moltes coses anteriors, però que canviant d'escenari neixen sempre noves reaccions de tots i sents que una nova branca creix entre tots i s'afegeix a l'estructura existent i la fa més forta. És aquest senzill detall el que m'omple de ganes de reviatjar i recompartir. De moure'm per explorar nous espais i redescobrir les persones. Imagino que els vincles invisibles entre tots nosaltres són tan moldejables com volem que siguin. Que les distàncies i els destemps no són absolutament res al costat de l'elasticitat que poden adquirir els lligams. I que aquesta elasticitat només es manté si la treballes i la fas servir. Com qualssevol part de nosaltres.

vacances de pensar!

Si, si, si, si!! Tarda d'agost, calor de vacances, desert de temps lliure, mandra, son-soneta, ganes d'airejar-te, de passejar, de viatjar: tothom se'n va de vacances: en físic i emocionalment també. No crec que només aquesta època de l'any sigui la que tens dret a fer vacances o la que toca....però sempre has de deixar passar l'avís que et diu que ara cal que descansis, del que més estiguis cansada. I jo, avui estic cansada de pensar! D'embolicar-me jo soleta, de fer balanços entre els deures i les obligacions i els drets i les llibertats. Avui necessito començar les vacances de pensar! I ho he notat just ara: ara que vinc de jugar amb la gossa pel carrer, d'adonar-me'n que que bé que s'hi està jugant i prou. Que bé que s'ho passa i jo amb ella!

I Perú....està a tocar. Quan vingui Perú, m'ho repensaré tot i tot. Poc a poc passen els dies i el camí d'aquí a allà es fa més i més curt. Les vacances de pensar seran tan curtes com d'aquí al dia que marxi. O potser no tinc paciència i sento per dintre la necessitat d'acabar-les abans....on vera!

Disegni per i destini dell'uomo

Una volta o forse più volte succede a tutti di passare atraverso una porta che conduce all'ignoto.

che cosa c'è al di là della porta?

che cosa succederà?

ci sarà il medico con la sua assoluzione o con la sua definitiva condanna?

ci sarà il giudice con la sua assoluzione o con la sua definitiva condanna?

o forse ci aspetta finalmente il sorriso sereno dell'amore?
ci sono situazioni che prima o poi-piu o meno- nella vita succedono a tutti, situazoni sulle qualinon c'è controllo, situazoni checi fanno tremare le gambe e rendono incerti i mostri passi sulla terra.
che cosa c'entra il design con i destini?
Forse sarebbe meglio abituarsi a disegnare l'oscura incertezza piuttosoto che presumere il disegno delle certezza.

METAPHORS-Ettore Sottsass

(hi ha paraules que et posen la pell de gallina! és fantàstic...)