Capvespres que t'encanten i d'altres que ni recordes

Aquest matí m'he aixecat tota contenta, un dissabte més aparentment, però el primer dissabte després d'una setmana de tastar la sensació de tornar a ser estudiant! Tornar a ser estudiant sense assistir a classes sinó a conferències, aquesta vegada sense professors de tota la vida que han perdut tot contacte amb la realitat sinó amb gent vocacional i apassionada pel que fan, activa i didàctica a la vegada. I, sota un marc d'epidèmies tropicals, de desigualtats de recursos sanitaris, de diferències abismals entre el nord i el sud del món, ente les persones que el món considera persones i les persones que només són números, concentro aspiracions personals i les projecto cap a una professió dins la cooperació i sento que és això el que m'estira, el que sí que m'agrada.

Però avui és un dissabte de puja i baixa, de llevar-me exaltada pel recompte de tota la setmana, i a aquestes hores de la tarda, notar que camino sobre una corda fluixa. Suposo que és la ressaca, sumada a un cansament, a un trasllat a barcelona, a una discussió, a la mandra...i en aquests moments així és quan em comparo amb una piruleta d'aquelles grans i rodones, amb tot de circumferències concèntriques de gran a petita i una dins de l'altre: depenent de per on comencis a resseguir les circumferències amb la mirada, sempre coincidiràs amb les línies de colors o bé sempre amb les blanques d'entremig. I pots remirar aquesta piruleta tantes vegades com vulguis al llarg del dia i, quan només vegis les ratlles de colors, afirmaràs que la piruleta llueix per fora i que segur que ha de ser boníssima...i quan només vegis la ratlles blanques, veuràs un tot homogeni i entristit de piruleta, que ni brilla ni et crida massa...i tu, com la veus la piruelta avui?