Han passat només quatre dies des de que sóc per aquí, i tot i que no paro de preguntar-me qui o què o on o com és el que em fa sentir bé, el que noto i sento és que sembla que faci molt més temps que camino per aquests indrets. Ho associo a una segona llar, i encara no sé perquè...ahir vaig arribar a Trujillo, la ciutat que em va acullir la primera vegada que vaig passejar per Perú. Després de Lima, sé que la resta de ciutats i poblets seran molt més bonics: Lima, ciutat dura i estressant, plena de fum i de moviment. Inclús per la gent d'aquí no és un bon lloc per a viure-hi.
Trujillo, però, és bonica, tranquil·la, gent i moviment agradable...i si, molts records d'espais i de persones. Sento sobreposar-me a aquests records i no parar de construir: tornar a veure gent que llavors estaven com tu, estudiant, i que a hores d'ara cadascú ha iniciat un camí diferent, per trobar què és allò que l'omplirà laboralment i com vol dedicar les seves hores i coneixement d'ara endavant. I persones que jo no recordava i que elles et reconeguin a tu...és molt màgica la situació. És caminar lluny de casa i sentir-te com a casa.
Uns dies més per aquí i llavors em dispersaré, em perdré una mica soleta, cap al nord, cap a les platges de la costa del nord i les zones que limiten amb Bolívia...diuen que hi ha unes sortides de sol úniques, sol únic, exclusiu...vist amb els teus ulls?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
ari,...clar que si,....ja t'aniré seguint les teves aventures,....una abraçada i un petó!
lluc
i com no... és llegir-te i la pell de gallina, sembla que viatgem colze a colze ...
m'alegra que estiguis visquent tot aquest moviment d'emocions, això és la vida, això ets tú :)
una abraçada molt gran reina
Publica un comentari a l'entrada