A camí de la ruta cap el nord del país.
S'acosta el dia de començar a caminar soleta, després de quasi una setmana i mitja d'estar resguardada sota les ales de la gent que conec per aquí, dels seus consells i la seva bona fe d'ajudar-me a entendre com funcionen les coses per aquí...sent d'allà. Ahir vaig visitar un poblet , a dues hores de trujillo, anomenat Otuzco. Un poblet situat quasi a 2200 metres respecte el mar...carrers aixecats, casetes fosques i colmados de tot el que et puguis imaginar, i tot barrejat! I ben bé, en el camí cap a Otuzco vaig conèixer un noiot, d'uns 30 anys, que era comerciant i es dirigia al poblet a oferir els seus productes a cadascuna de les botiguetes. Així que vaig acompanyar-lo en la seva tasca, manera fantàstica de descobrir els carrers i la gent de més a prop i més tranquil·lament. El sentiment de forastera era extremat...ahir vaig sentir-me ben bé com la única nouvinguda...sensació a la que no crec que m'hi acostumi. Però, després de dues hores de caminar, tot d'una em vaig començar a sentir i trobar malament...el cos semblava que es desfés i la fred i la baixada de tensió eren els símptomes del mal d'altura. Com a bona forastera ho havia de patir en algun moment i bé, com a forastera amb sort vaig ser cuidada pel noi que havia conegut. De fet, li vaig agrair en paraules tot i que per dins, molt més.
Anècdotes que no m'agradaria estalviar-me, perquè són la font de l'aprenentatge. Són la clau de les actituds i les reaccions que en algun moment et serviran. Així ho crec.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
ja hi som,....caient en braços de magnífics nois,....ai que no canviarem mai,.....carinyo!!!!hehehehe
apa que sigui lleu el mal d'altura,...que demà fujo cap a mallorca,.....
una abraçada guapa!
lluc
Ari!! bonica!! ai.. aquests mals d'altura, aquests nois que aparèixen del no res..!!hehehehe
espero que estiguis millor!
Un petonàs guapa! disfuta molt, molt i mooooolt!
que per aquí tb ho anem fent!
Aina*
et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic.No era ,però ,un estoig : era un llibre ;ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarela amb les colors de l'iris .
d'en J.V.Foix ,poeta
que t'avisa des de l'eternitat. ull! mamamamamamamamama
jo vull enviar-te una canç'o per acompanyar el teu viatge
" Pur ti miro, pur ti godo.
Pur ti stringo, pur t'annodo,
Più non peno, più non moro.
O mia vita, o mio tesoro.
Io son tua, tuo son io.
Speme mia, dillo, di.
Tu sei pur, l'idol mio,
Mio ben, mio cor , mia vita sì.
Monteverdi , 1642
Petons!!!
Publica un comentari a l'entrada