Una fàbrica incessant de postes de sol.
Un sol rogent i immens que no deixa que dirigeixis la vista enlloc més i que no deixa cap dels teus sentits indiferents. Perquè és una emoció transcrita a un fet. Perquè el món no deixa de forçar-te i de demanar-te que dediquis un moment a mirar-te'l, a adonar-te'n que cada pas que fem, sigui on sigui, té un valor més enllà d'un mer paisatge.
Avui, després d'haver recorregut un llarg trajecte de 13 hores, de trujillo a l'antiga capital de l'amazones, chachapoyas, tot i haver-me costat emprendre aquest camí en solitud...estic contenta. Reflexions construides a partir de converses anteriors i apreses al llarg de les hores de silenci.
I després de gaudir d'aquesta preciosa posta de sol des de l'altre costat del vidre del bus, és cert: la vida no cal prendre-la ni tant en serio ni tant a pit. És la bellesa del món i els elements que t'hi trobes els que sí que cal revalorar i fer-los brillar per la seva senzillesa.
1 comentari:
òndia,...Ari,...cada dia que passes t'erigeixes en la nova Montserrat Roig de la literatura catalana,...bé,..seguiré llegint els teus pensaments enmig de l'Amazones,....vigila amb els Anacondus,...i gaudeix de la senzillesa,...m'agrada molt la teva conclusió!
un petó senzill, però potent,...de fet potser són la mateixa cosa!
lluc
Publica un comentari a l'entrada