Descendint del poblet de chachapoyas i deixant enrrera l'entrada de la selva...vaig arribar a Màncora. Un oasis que turísticament serà explotat encara més, però que a hores d'ara conserva unes platges paradisíques...i solitàries. De fet, encara que a estones també hi hagi altra gent, he tingut la sensació de ser una i el mar, una i el sol, una i la lluna i els estels... i estels fugaços que cauen uns metres de cel i que ets capaç de veure'ls en aquell instant. També les estones compartides amb persones que, com tu, creuen aquell oasis només per uns moments. I, comparteixes aquests moments fins que es desfan de manera fugaç, es desfuguen també.
Tan se val quantes vegades hagis viatjat, ni la costum que puguis adquirir per no aferrar-te amb força als instants...crec que mai és prou. Crec que la brevetat alimenta la intensitat d'allò que vius de tal manera que els teus murs de protecció personal mai seran prou alts.
Sensibilitat instantània i fugaç.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola petita, estic seguint el teu viatge des de l'aire amb l'ajud del satel.lit de google, però com no t'estàs quieta encara no he pogut veure't!!! un petonàs!!! R+H
iepa,....platges, lluna,....buaaa,...em fas pensar que arriba la tardor, de fet ja hi som! La foscor s'apodera de nosaltres, serà qüestió de llegir els teus textos i buscar la llum interior per oferir-me als altres! Busquem-nos a dins, per donar a fora, Ari!
Publica un comentari a l'entrada