Puno flotant

Aquest matí he despertat a Puno, ciutat que t'obre les portes al llac TITIQAQA, nom original en aymara, des de la cara de Perú. La ciutat és moviment constant: mercats plens de tot allò que hi busquis, taxis, mototaxis i biciletes que també et transporten i gent i cares cremades pel sol, pells sotmeses a un clima d'alçada que les fa molt característiques.
I tot passejant cap al port m'he embarcat cap a les illes flotants o illes dels Uros...illes creades per la pròpia mà de la gent i fetes de tòtora, material família de les canyes i dels joncs, i que sura i els sosté fins a 35 o 40 anys!!

Però, en aquest camí no només he conegut les illes perquè quan et desplaces amb els ulls oberts sols descobrir altres figures que completen el paisatge del que difrutes. He vist un home, d'accent francès i d'unes seixanta dècades. Un home sol però amat per molta gent de les illes i també del poble. Un home que amb molta delicadesa explicava a una habitant de les illes hàbits sanitaris per encarar-se i desfer les pedres de vesícula. Més endavant he compartit una estona amb ell, i resulta ser un farmacèutic de la universitat de París, que després de jubilar-se no ha parat de viatjar i viure entre Perú, Bolívia, Argentina. Que se sent molt més útil visquent i exercint a aquí que no al seu país, que això l'omple encara que la gent d'aquí no sigui ni agraida ni pretengui millorar, segons el que diu.
M'ha agradat saber de la seva experiència. Sobretot he après que no hi ha cap lloc del món on s'hi pugui viure perfecte, on tot funcioni de la millor manera. De cada espai hi ha mil crítiques a fer, del sistema, de la gent, dels interessos globals i particulars.

El que sí que és important és descobrir allà on et sents bé i donar per allò que t'omple.