Tenia moltes ganes d'escriure i m'he aguantat fins avui. Des de que he arribat a Lima, el temps és absorvit d'una altra manera. Sense adonar-me'n i sense que ningú avisi, només sóc conscient del temps que ha passat...quan ja ha passat.
Cada matí passejant pels laberints de l'hospital, intercanviant opinions, diferències, metodologies del món farmacèutic. També intercanviant humor, pensaments, visions entre persones de llocs i d'edats diferents. Cada tarda, adaptant-me al que el dia et regala, a l'ofrena que t'entrega.

He començat parlant del temps, però, perquè començo a sentir un formigueig per dintre. Unes pessigolles suaus combinades amb uns pessics amargs. Mica en mica se'm comencen a confondre carrers de les ciutats que he visitat amb emocions que han esclatat a cada racó i amb sorpreses que me'n he endut. I tota aquest conjunt s'intercal·la amb tots els llocs que he pensat en visitar i no he pogut, amb moments que he dubtat i he deixat escapar, amb menjars que encara m'esperen per provar. I suposo que aquests salts entre el fet i el que queda per fer avisa d'aquesta darrera etapa del viatge. Un avís que mica en mica serà transcrit a un formigueig cada vegada més intens que és el que sentirà el cos. També serà transcrit a una acceleració de desitjos per a futurs pròxims, que és el que sentirà la ment.

Sento que aquesta darrera etapa serà productiva a cavall del temps.
Serà una autèntica contrarellotge.