Quantes vegades has sentit la por? Quantes vegades l'has viscuda?
I...quantes vegades t'has preocupat pel moment en què la trobessis de cares? Per què faries i com reaccionaries?

Molt probablement, encara que m'equivoqui amb els números i els individus, m'atreviria a dir que les vegades patides superen sempre, i de llarg, les que realment acabes visquent. Una infinitat de camins mentals són capaços de crear-se dins teu i tots ramificats uns dels altres poden convertir-se en quelcom que pesa, pressiona, t'espanta amb motius fets a a base d'aire i fum. Perquè encara no existeixen i marxen abans d'arribar-se a crear.

Sento que les pors imaginades son comunes, compreses i compartides potser també. I, com passa amb cada emoció, cal trobar-se a algú igual per igual per sentir que el que et passa és real i acceptat entre totes: Ens convé conduir el que es crea dins nostre cap a la direcció més còmode.

Però també és important, per a mi, saber RECONDUIR. De tant en tant, proposar-se sentir la mateixa emoció d'una altra manera. Establir que la por deixa de ser por quan te la mires d'un altre costat, des d'una situació llunyana a la teva primera persona i quan creus que potser no es tracta de superar-la amb molt d'esforç, sinó de conèixer-la i integrar-la a l'escenari, com un element més de la teva quotidianitat. I amb aquest element, atrevir-se a prendre decisions. O bé, estar disposat a que les decisions arribin i se sobreposin a aquest element.

Reconduir: una paraula ben bonica per aplicar d'ara endavant