sinèrgia humana

Gent.
Gent de totes les maneres, de totes les olors possibles i fetes de diferent matèria, de bases diferents i principis diversos.
M'encanta veure gent. M'encanta veure-la i conèixer-la. M'encanta saber com són perquè sé que mentres descobreixo als altres, també alguna cosa de mi descobreixo.
I de tota la gent sempre hi ha algun puntet que et sembla especial. I precisament d'aquest puntet avui vull parlar.

Una dona d'ulls clars i profunds, de cap lúcid en moltes de les paraules que diu i també plena d'impulsos que la dirigeixen i la manipulen en cadascuna de les conclusions acumulades dels passatges de la seva vida.

Un home fet de cotó ara mateix però que deu i vint anys enrrera sembla que se sostenia sobre els escenaris del Liceu, cantant i ferm. Llavors era fet d'una altra matèria que, amb el temps, s'ha reconvertit en un cotó tou i dolç.

I, quan els mires, sents que no veus a dues persones. Només en veus a una.

Una fusió, una vida, una trajectòria basada en un projecte comú. Trenta anys de costat i visquent junts cadascun dels moments. Ja no recorden què era cadascú d'ells per si sol. No és una dependència gratuïta...és una sinèrgia humana.
És, per a mi, el concepte d'estimació més gran que existeix per si sola. S'allunyen dels esquemes socials d'amor que tan agrada descriure i literar.
És, de debò, l'emoció dual més unificada per instint que mai he presenciat.