De dins.
Escric ara, que és tard i que potser encara no he donat temps al temps per poder pair cada escena i cada instant d'avui. Tinc ganes de dir en veu alta que ara sí que hi crec.
Amistat.
Molt més enllà del que fins ara em sentia capaç de definir. Ja no només són fets concrets el que et mou a recapacitar sobre què i qui són per a tu els amics. Perquè, de fet, precisament ara sento que l'amistat no és res puntual, ni passetger, ni substitutiu de moments de mancança. Precisament és com un sarró que t'acompanya sempre. Que està tant ben adaptat a tu que ja no ets conscient que te l'enduus arreu. Que precisament perquè s'ha amotllat tant bé a tu, moltes vegades no dediques ni un instant a revalora-la. Però, avui, crec necessari dir en veu alta que aquest sarró sí que hi és, que existeix i que ets capaç de percebre'l i de trobar-lo sempre que el busquis. I també sento haver traspassat fronteres avui. Les línies que solem respectar entre amics. Al llarg del dia d'avui, crec haver vist entre tots, alguna fusió, fruit d'un intercanvi, d'una empatia, de paral·lelismes per sentir-nos tant d'igual a igual; que he sentit que nosaltres erem l'altre i aquest un de nosaltres; que per llargues estones erem un tot. I lo bonic d'això, és que no explico això com una simple reflexió d'avui.
Sento que des d'ara és cada dia, així com des d'ara comença un nou estiu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Plou i és molt tard. El llit em defuig i he fet una volta pels meus llocs habituals a la xarxa.
I crec avui que l'amistat és una decisió que no prenem, sinó que ens decideix a nosaltres. Crec sincerament que hi ha gent amb la que no em podria enfadar, per moltes coses que em fessin. Crec que hi ha gent a qui sempre faria costat. Crec que hi ha gent que sempre hi és, i el fet que hi sigui fa la meva realitat molt millor, o inclús la conforma del tot. Crec que no podria viure sense aquesta gent.
Crec que és ben hora que me'n vagi a dormir.
Publica un comentari a l'entrada