PRESENT...PRESENT

Vaig saber no fa gaire, a través d'una pàgina escrita per Borges, de l'existència d'una filosofia d'una escola Índia, on els seus deixebles no tenen arguments per a defensar el present. Creuen en la demostració del passat o en la del futur. Creuen que quan una poma cau de l'arbre, tothom pot aconseguir trobar-la al terra, fet que es considera passat; o bé en tot cas veure a venir que caurà en un futur immediat, per la maduresa del propi fruit. En tot cas, ningú serà capaç d'escapçar la caiguda de la poma al vol ni contemplar just el moment en què aquesta cau. El present no existeix per a ells.

Quan ho vaig llegir, em va fascinar l'exemple. I de dintre em va sortir oposar-me a aquesta tendència. Jo, ARA, sé que només crec, sento, segueixo un present. L'ara i l'aquí. Les entrades i sortides que cada dia renoven un cos, la saba que el teu cos és capaç de netejar per a sobreviure una jornada més. L'ara i l'aquí tota l'estona. Els meus dies a Perú continuen vigents: són circumferències que se'm dibuixen a la ment i, en qüestió de segons, són circumscrites a unes circumferències més grans, les que corresponen als dies a casa que des de fa una setmana han tornat a existir.
Un moment anterior, Perú, que té tant força que esdevé part del present. Un únic cabdell fet de present. Miro enrrera i no hi veig res. Tot ho he recollit i tot camina amb mi. Miro endavant i tampoc hi veig res: tot es difumina i amb això el propi present brilla i brilla més.
Sento que tota jo sóc només present. No puc resumir què m'ha passat fins aquí ni puc explicar què vindrà després d'això.