Algun lladre del temps

Traspàs que requereix un temps. Creuar el món en menys de vint-i-quatre hores és un privilegi massa sufisticat pel cos i, sobretot, per a la ment.

Viure a contrarellotge la darrera setmana a Perú: recòrrer amb la mirada imatges del dia a dia, amb l'olfacte flaires ja familiars, amb el tacte i l'emoció continguda les persones que t'han acollit a la seva qüotidianitat, que t'han fet sentir tan bé que t'han fet fàcil arribar a construir una segona llar en un altre país.

Sento que se m'ha fet curt. Que algun lladre del temps m'ha acompanyat durant el viatge i que a estones de distrecció ha aprofitat per a escurçar-me els dies. Alhora, però, miro enrrera i ho veig tot ple. Sembla una flama incandescent que no para de brillar enmig de la foscor. I també ha estat molt ple l'acomiat. Paraules, carícies, ofrenes i records, fotografies i escrits. Ens ho hem donat tot entre tots els que hi erem.

Ara, cal païr-ho a poc a poc. Adaptar-me de nou a l'aire, a la realitat d'aquí. Traspassar completament a aquest nou medi. Sigui amb el temps que sigui.