Abans d'anar a dormir

Abans d'anar a dormir, des de sempre, m'agrada pensar i recapitular les hores que he viscut al llarg del dia. Pensar amb qui he parlat, a qui he conegut (sigui de nou sigui de conèixer una mica més); pensar per on m'he mogut, què he vist i també pensar en els pensaments del dia. Perquè, cada dia tenim pensaments! i al final d'aquest, a mi m'agrada reunir-los tots, sentir-los junts. Res més. No ho faig per treure'n conclusions ni per formular cap teoria. Simplement m'agrada ser conscient del que m'ha acompanyat avui.

Avui, m'ha acompanyat una solitut de bon matí: l'ordinador i jo, jo i la llei del medicament. Si, encara que sembli una companyia impersonal; de bon matí m'ha semblat que la llei prenia vida i tot! Ja passa: quan comences a llegir un text que mai has vist abans, t'hi familiaritzes. Fins i tot sembla que el text et parli directament. Sortint de la burocràcia matinal, he fet camí cap al restaurant vegetarià de la plaça Avaroa, al bell mig del barri on vivim: Sopocachi. Un restaurant que més enllà del menjar; deliciós per a tothom i encantador pels vegetarians orfes d'espais a qualssevol país de l'Amèrica llatina; és també un lloc de ritual, de gaudir dels aliments, de la música, de les veus i rumors provinents de les altres taules.

I després d'aquest regal de migdia he caminat cap a la facultat de farmàcia, tot buscant bibliografia de plantes medicinals i tradicionals. Un estudiant d'Ica (Perú), m'ha acompanyat en aquesta recerca, divertida i estranya, que a hores d'ara encara desconec si arribarem o no al final del que busquem però que, tot i així, avui ha estat el camí més que l'objectiu final el que m'ha mogut per a continuar-ho fent. I finalment, sortint de la facultat, m'he perdut fins a la plaça Sant Francisco, una plaça plena de moviment, concorreguda pels que entren a l'esglèsia, pels que es mouen pel mercat, per les mamites que fan sucs de taronja boníssims, per les movilitats de tots els colors possibles i pels turistes, evidentment també. He arribat allà i m'he trobat amb un amic d'una amiga, també de Perú, i amb qui hem acabat de passar la tarda: ell explicant-me coses de l'artesania que fa i els viatges d'arreu; jo escoltant i pensant que cada dia, sens dubte, passen milers de vides per davant nostra, petits detalls són els que t'enduus a casa i amb els que m'agrada pensar abans d'anar a dormir.

THINKING OF YOU, B.Kruger

Experimentant, de totes les maneres. Si cal, experimentant amb dolor també.

Fa dies que no escric. També fa dies que observo i no parlo massa. Estic descobrint els compartiments que tenim per dintre. A cada calaix, hi desem una història, una emoció, una imatge, una impotència, una por. Hi ha compartiments que no són essencials i d'altres que, per a mi, són puntals, bàsics.
Fins abans d'arribar a Bolívia, no sabia ben bé quins eren aquests puntals. Tenia la sensació que quan fallava un compartiment, qualssevol, immediatament llavors havien de fallar la resta.

Ara he vist que no. Noto que hi ha molts calaixets que bé si fallen, no són essencials: els records, per exemple. A dies els percebs i a dies no, però sempre tornen, sempre hi són. El tenir ganes de conèixer gent nova, de tant en tant no en tens, però sempre hi ha el dia que sí i et surt de dintre, i n'és molta i de cop.
Però en canvi la motivació: aquest és un calaix important...molt important! Sobretot quan ho ets de naturalesa i sents que no t'estan deixant ser-ho. Aleshores, no sé si per causes bioquímiques del propi organisme o pels consells que a mesura que t'has anat fent gran has recollit d'arreu; sí que sents un avís en algun focus del teu cos. Un avís que activa un mecanisme de compensació: on la teva part de recerca i la de creativitat, es fusionen, s'espiralitzen i s'unifiquen. No pares de pensar, d'imaginar, de construir idees i mecanismes que et condueixin a recuperar les ales...i et recondueixis tu soleta a buscar la motivació perduda, a lluitar-la i rebifar-la.

Fa temps, algú em va escriure en una llibreta " Beauty comes from shit"