Abans d'anar a dormir

Abans d'anar a dormir, des de sempre, m'agrada pensar i recapitular les hores que he viscut al llarg del dia. Pensar amb qui he parlat, a qui he conegut (sigui de nou sigui de conèixer una mica més); pensar per on m'he mogut, què he vist i també pensar en els pensaments del dia. Perquè, cada dia tenim pensaments! i al final d'aquest, a mi m'agrada reunir-los tots, sentir-los junts. Res més. No ho faig per treure'n conclusions ni per formular cap teoria. Simplement m'agrada ser conscient del que m'ha acompanyat avui.

Avui, m'ha acompanyat una solitut de bon matí: l'ordinador i jo, jo i la llei del medicament. Si, encara que sembli una companyia impersonal; de bon matí m'ha semblat que la llei prenia vida i tot! Ja passa: quan comences a llegir un text que mai has vist abans, t'hi familiaritzes. Fins i tot sembla que el text et parli directament. Sortint de la burocràcia matinal, he fet camí cap al restaurant vegetarià de la plaça Avaroa, al bell mig del barri on vivim: Sopocachi. Un restaurant que més enllà del menjar; deliciós per a tothom i encantador pels vegetarians orfes d'espais a qualssevol país de l'Amèrica llatina; és també un lloc de ritual, de gaudir dels aliments, de la música, de les veus i rumors provinents de les altres taules.

I després d'aquest regal de migdia he caminat cap a la facultat de farmàcia, tot buscant bibliografia de plantes medicinals i tradicionals. Un estudiant d'Ica (Perú), m'ha acompanyat en aquesta recerca, divertida i estranya, que a hores d'ara encara desconec si arribarem o no al final del que busquem però que, tot i així, avui ha estat el camí més que l'objectiu final el que m'ha mogut per a continuar-ho fent. I finalment, sortint de la facultat, m'he perdut fins a la plaça Sant Francisco, una plaça plena de moviment, concorreguda pels que entren a l'esglèsia, pels que es mouen pel mercat, per les mamites que fan sucs de taronja boníssims, per les movilitats de tots els colors possibles i pels turistes, evidentment també. He arribat allà i m'he trobat amb un amic d'una amiga, també de Perú, i amb qui hem acabat de passar la tarda: ell explicant-me coses de l'artesania que fa i els viatges d'arreu; jo escoltant i pensant que cada dia, sens dubte, passen milers de vides per davant nostra, petits detalls són els que t'enduus a casa i amb els que m'agrada pensar abans d'anar a dormir.

THINKING OF YOU, B.Kruger

Experimentant, de totes les maneres. Si cal, experimentant amb dolor també.

Fa dies que no escric. També fa dies que observo i no parlo massa. Estic descobrint els compartiments que tenim per dintre. A cada calaix, hi desem una història, una emoció, una imatge, una impotència, una por. Hi ha compartiments que no són essencials i d'altres que, per a mi, són puntals, bàsics.
Fins abans d'arribar a Bolívia, no sabia ben bé quins eren aquests puntals. Tenia la sensació que quan fallava un compartiment, qualssevol, immediatament llavors havien de fallar la resta.

Ara he vist que no. Noto que hi ha molts calaixets que bé si fallen, no són essencials: els records, per exemple. A dies els percebs i a dies no, però sempre tornen, sempre hi són. El tenir ganes de conèixer gent nova, de tant en tant no en tens, però sempre hi ha el dia que sí i et surt de dintre, i n'és molta i de cop.
Però en canvi la motivació: aquest és un calaix important...molt important! Sobretot quan ho ets de naturalesa i sents que no t'estan deixant ser-ho. Aleshores, no sé si per causes bioquímiques del propi organisme o pels consells que a mesura que t'has anat fent gran has recollit d'arreu; sí que sents un avís en algun focus del teu cos. Un avís que activa un mecanisme de compensació: on la teva part de recerca i la de creativitat, es fusionen, s'espiralitzen i s'unifiquen. No pares de pensar, d'imaginar, de construir idees i mecanismes que et condueixin a recuperar les ales...i et recondueixis tu soleta a buscar la motivació perduda, a lluitar-la i rebifar-la.

Fa temps, algú em va escriure en una llibreta " Beauty comes from shit"

Una i el temps

Buffff!!

Moltes són les coses que han fet mitja volta o volta completa en dues setmanes. Cada vegada n'estic més convençuda que, quan estàs a un lloc que no és el teu, on sents que per una estona llarga has perdut la teva forma, els teus racons i refugis de referència que et solen acollir quan et sents perduda, extranya, incòmode...és precisament aquest estat el que fa que el propi temps perdi també la seva forma, la seva elasticitat, fragilitat i perseverància: aleshores els dies passen a ser molt més llargs, les hores i els intervals d'aquestes, sembla que que es dupliquin i tripliquin! Així, és possible que en dues setmanes facis passos d'elefant, i que el conjunt i l'estat de tot, canviï tant i tant que tu mateixa no et reconeguis si penses en els teus primers dos dies.

Aquesta capacitat de regenerar-se tant ràpid, siguis a on siguis, per a mi, és brillant, ho és una mica tot.

I, la trajectòria que segueix, després d'aquest recorregut, és absolutament la contrària: hom reacciona, el temps també. Una se sent còmode, l'adaptació arriba i el temps comença a còrrer. A partir d'ara, els mesos passen a "harta" velocitat, com diuen els d'auí...amb molta i molta pressa!

pirámides i jerarquies

Comença una nova història, entre els carrers de La Paz, Bolívia.
Comença també una nova histèria contra els meus objectius i ganes d'aprendre.
Dic ENTRE, perquè d'ençà que he arribat, he caminat i m'he perdut pels carrers, pujades i baixades, carrerons i passatges que conformen l'extensa Paz i que configuren El Alto, l'estructura que s'alça per sobre de La Paz i des d'on es contemplen totes les llumetes que parpellegen cada nit.
Dic CONTRA, perquè he aterrissat en una organitzaciò amb principis potents, que punxa i exerceix una força a favor de la salut, per sobre dels interessos econòmics i el.litistes...peró he aterrissat en una estructura jeràrquica, plena de cervells que ja no volen pensar més, desmotivats per una oligarquia, o mès aviat, una monarquia d'uns sols ulls que veuen i un sol cap que pensa, l'estructura d'un coordinador que es dedica a manipular els seus súbdits.

Em sento perduda per una estona, enfadada per reconèixer que moltes vegades el món té una forma que no m'agrada. Perquè no és la primera vegada que observo una estructura com aquesta. I, per què? Per què és tan difícil trobar un racó de gent que cregui en un projecte i el construeixi en conjunt? Per què aquestes piràmides laborals sempre se sobreposen als desitjos de les persones?
Si, ja sé que jo hi sóc de pas, però de totes maneres m'enfada. Potser, és que de tot se'n ha d'aprendre, de les coses que no m'agraden, també?