NON TEMPO

Abans d'anar a dormir

2010-05-18T19:43:00.000-07:00

Abans d'anar a dormir, des de sempre, m'agrada pensar i recapitular les hores que he viscut al llarg del dia. Pensar amb qui he parlat, a qui he conegut (sigui de nou sigui de conèixer una mica més); pensar per on m'he mogut, què he vist i també pensar en els pensaments del dia. Perquè, cada dia tenim pensaments! i al final d'aquest, a mi m'agrada reunir-los tots, sentir-los junts. Res més. No ho faig per treure'n conclusions ni per formular cap teoria. Simplement m'agrada ser conscient del que m'ha acompanyat avui.

Avui, m'ha acompanyat una solitut de bon matí: l'ordinador i jo, jo i la llei del medicament. Si, encara que sembli una companyia impersonal; de bon matí m'ha semblat que la llei prenia vida i tot! Ja passa: quan comences a llegir un text que mai has vist abans, t'hi familiaritzes. Fins i tot sembla que el text et parli directament. Sortint de la burocràcia matinal, he fet camí cap al restaurant vegetarià de la plaça Avaroa, al bell mig del barri on vivim: Sopocachi. Un restaurant que més enllà del menjar; deliciós per a tothom i encantador pels vegetarians orfes d'espais a qualssevol país de l'Amèrica llatina; és també un lloc de ritual, de gaudir dels aliments, de la música, de les veus i rumors provinents de les altres taules.

I després d'aquest regal de migdia he caminat cap a la facultat de farmàcia, tot buscant bibliografia de plantes medicinals i tradicionals. Un estudiant d'Ica (Perú), m'ha acompanyat en aquesta recerca, divertida i estranya, que a hores d'ara encara desconec si arribarem o no al final del que busquem però que, tot i així, avui ha estat el camí més que l'objectiu final el que m'ha mogut per a continuar-ho fent. I finalment, sortint de la facultat, m'he perdut fins a la plaça Sant Francisco, una plaça plena de moviment, concorreguda pels que entren a l'esglèsia, pels que es mouen pel mercat, per les mamites que fan sucs de taronja boníssims, per les movilitats de tots els colors possibles i pels turistes, evidentment també. He arribat allà i m'he trobat amb un amic d'una amiga, també de Perú, i amb qui hem acabat de passar la tarda: ell explicant-me coses de l'artesania que fa i els viatges d'arreu; jo escoltant i pensant que cada dia, sens dubte, passen milers de vides per davant nostra, petits detalls són els que t'enduus a casa i amb els que m'agrada pensar abans d'anar a dormir.

THINKING OF YOU, B.Kruger

2010-05-07T13:59:00.000-07:00

Experimentant, de totes les maneres. Si cal, experimentant amb dolor també.

Fa dies que no escric. També fa dies que observo i no parlo massa. Estic descobrint els compartiments que tenim per dintre. A cada calaix, hi desem una història, una emoció, una imatge, una impotència, una por. Hi ha compartiments que no són essencials i d'altres que, per a mi, són puntals, bàsics.
Fins abans d'arribar a Bolívia, no sabia ben bé quins eren aquests puntals. Tenia la sensació que quan fallava un compartiment, qualssevol, immediatament llavors havien de fallar la resta.

Ara he vist que no. Noto que hi ha molts calaixets que bé si fallen, no són essencials: els records, per exemple. A dies els percebs i a dies no, però sempre tornen, sempre hi són. El tenir ganes de conèixer gent nova, de tant en tant no en tens, però sempre hi ha el dia que sí i et surt de dintre, i n'és molta i de cop.
Però en canvi la motivació: aquest és un calaix important...molt important! Sobretot quan ho ets de naturalesa i sents que no t'estan deixant ser-ho. Aleshores, no sé si per causes bioquímiques del propi organisme o pels consells que a mesura que t'has anat fent gran has recollit d'arreu; sí que sents un avís en algun focus del teu cos. Un avís que activa un mecanisme de compensació: on la teva part de recerca i la de creativitat, es fusionen, s'espiralitzen i s'unifiquen. No pares de pensar, d'imaginar, de construir idees i mecanismes que et condueixin a recuperar les ales...i et recondueixis tu soleta a buscar la motivació perduda, a lluitar-la i rebifar-la.

Fa temps, algú em va escriure en una llibreta " Beauty comes from shit"

Una i el temps

2010-04-26T14:18:00.000-07:00

Buffff!!

Moltes són les coses que han fet mitja volta o volta completa en dues setmanes. Cada vegada n'estic més convençuda que, quan estàs a un lloc que no és el teu, on sents que per una estona llarga has perdut la teva forma, els teus racons i refugis de referència que et solen acollir quan et sents perduda, extranya, incòmode...és precisament aquest estat el que fa que el propi temps perdi també la seva forma, la seva elasticitat, fragilitat i perseverància: aleshores els dies passen a ser molt més llargs, les hores i els intervals d'aquestes, sembla que que es dupliquin i tripliquin! Així, és possible que en dues setmanes facis passos d'elefant, i que el conjunt i l'estat de tot, canviï tant i tant que tu mateixa no et reconeguis si penses en els teus primers dos dies.

Aquesta capacitat de regenerar-se tant ràpid, siguis a on siguis, per a mi, és brillant, ho és una mica tot.

I, la trajectòria que segueix, després d'aquest recorregut, és absolutament la contrària: hom reacciona, el temps també. Una se sent còmode, l'adaptació arriba i el temps comença a còrrer. A partir d'ara, els mesos passen a "harta" velocitat, com diuen els d'auí...amb molta i molta pressa!

pirámides i jerarquies

2010-04-14T14:38:00.000-07:00

Comença una nova història, entre els carrers de La Paz, Bolívia.
Comença també una nova histèria contra els meus objectius i ganes d'aprendre.
Dic ENTRE, perquè d'ençà que he arribat, he caminat i m'he perdut pels carrers, pujades i baixades, carrerons i passatges que conformen l'extensa Paz i que configuren El Alto, l'estructura que s'alça per sobre de La Paz i des d'on es contemplen totes les llumetes que parpellegen cada nit.
Dic CONTRA, perquè he aterrissat en una organitzaciò amb principis potents, que punxa i exerceix una força a favor de la salut, per sobre dels interessos econòmics i el.litistes...peró he aterrissat en una estructura jeràrquica, plena de cervells que ja no volen pensar més, desmotivats per una oligarquia, o mès aviat, una monarquia d'uns sols ulls que veuen i un sol cap que pensa, l'estructura d'un coordinador que es dedica a manipular els seus súbdits.

Em sento perduda per una estona, enfadada per reconèixer que moltes vegades el món té una forma que no m'agrada. Perquè no és la primera vegada que observo una estructura com aquesta. I, per què? Per què és tan difícil trobar un racó de gent que cregui en un projecte i el construeixi en conjunt? Per què aquestes piràmides laborals sempre se sobreposen als desitjos de les persones?
Si, ja sé que jo hi sóc de pas, però de totes maneres m'enfada. Potser, és que de tot se'n ha d'aprendre, de les coses que no m'agraden, també?

2009-08-24T11:20:00.000-07:00

De cap a peus.
Aquest és un viatge que recomano a tothom. Una Atenes calorosa, romàntica, feta servir, sorollosa i plena de vida.

Una Santorini mítica per les seves postes de sol, turística i de postal, farcida de casetes blanques i esglèsies ortodoxes vestides amb cúpules d'un blau intens que fa joc amb el mar que l'envolta.

Una Serifos impressionant, verge, de terra àrida, seca, marronosa i unes platges clares, transparents, que pràcticament sents contaminar-les amb part de tu un cop t'hi immergeixes.

Imatges que alimenten i encisen als ulls.
Del·liris de recorreguts, d'aillament, de somnis.

Pluja d'estrelles enmig de la foscor més tendre, a la vora d'una mar brava, rítmica. Una mar constant que t'acull, siguis on siguis a cada racó de les illes.

Espais preciosos per a compartir, per a descobrir tota sola.

Aquest és un viatge que recomano a tothom, sens dubte.

2009-08-06T15:39:00.001-07:00

Sí, he reflexionat i reconduït la idea dels paradisos: ni és únic ni és un de sol.

Avui, sento còrrrer pessigolles de la planta dels peus al torrent de la sang i, d'aquí, a cada fímbria i terminal nerviosa. Avui comencen els preparatius que faran cap a Grècia, cap a un nou paradís, personalitzat i completament incomparable al paradís de l'última vegada.

Imagino una Grècia plena de tots els tòpics que en sabem i de tota la bellesa que s'hi pugui reunir. Imagino hores i hores de converses, de mars profunds i arenes vanals. Imagino amb molta il·lusió, per a compartir-ho amb una familia d'amics, per a descobrir entre totes un racó més i simultàniament, per a poder anar omplint mica en mica cada espai del mapa que, tot sovint, ressegueixo a través dels somnis.
Escalar cada una de les inquietuds, transportar-te en el temps i en l'espai i...deixar-te anar a partir d'allà. Deixar de pensar en res més: un cop allà, imagino que deixaré de només imaginar.

2009-07-20T08:57:00.000-07:00

Ahir, perduts, sols i una cala. Una cala preciosa feta, pràcticament, a mida per a jo i l'altre.
Un cop més, immersa enmig d'una aigua oxigenada i transparent, connectada amb una natura propera, coneguda. Acariciant aquest entorn, sentint-me privilegiada. I compartint aquest privilegi.

Ahir, connexió amb l'aigua, amb la llum del sol de vesprada, amb els ulls de l'altre. Vaig sentir un paral·lelisme amb un eclipse, on cada element es percebia alineat, pràcticament perfecte.

En aquests moments, tot se'm confon. La realitat apareix tan preciosa que sents, mentre la vius, una lluita entre el creure i no creure. Una cascada de preguntes sense estructura clara ni resposta fàcil, s'acumulen al llarg de la plataforma que sosté el teu sentit comú. Com és possible que jo, aquí, tingui accés a aquest paradís alhora que a arreu un munt de gent no el podrà descobrir mai? Si, ja sé que tothom sap dels desequilibris, de les desigualtats, de les bones estrelles i de les castes socials...però, quan ho torno a veure, quan ho sento per dins...ja he dit, em confonc, no argumento, simplement visc un moment preciós com una realitat transformada a somni. I desperto, tot seguit, sota un paraigües de dubtes, tot dóna voltes i no entenc res.

Ahir vaig sentir i creure que el món parava de girar per a tothom; que tothom vivia el mateix que jo i l'altre.
Avui, desperto, i entenc que no va ser així. No ha cedit ni canviat res. Els que venim d'on venim vivim, construim sobre una realitat de paradís. I la resta? La resta(un munt de jos i altres) condemnats a viure i construir sobre un escenari de cartró-pedra, un paradís de somni.

Aquesta reflexió, per a mi, necessaria de fer, m'apreta a abraçar i valorar cada intercanvi amb l'altre, cada racó. No negar les evidències que separen, fins i tot, les vides qütoidianes entre els uns i els altres i no desaprofitar, ni un d'aquests regals-paradís.

Vida de Venus

2009-07-10T03:35:00.000-07:00

Sensual, esplèndida, immòbil.

No hi ha dubte, la Venus més tranquil·la del món, tot i les pressions exteriors. Un vent que l'empeny sense èxit, una sobreprotecció materna que vetlla per ella i pretén arreurir-la sota un mantó de tela fina. I un món de fora i posterior, que l'ha mitificat i estandaritzat per la seva bellesa, proporcional, constitucionalment perfecte. I ella, ni davant de tot això, sent haver-se de moure.

Tota ella fa , és i se sent molt alluny del nostre ritme. Un ritme que ho contempla tot excepte el restar parat, quiet, sense fer ni produir res. La vida contemplativa no es contempla. Hi ha una llista ben llarga de coses a fer: fer per a trobar forma a la teva vida personal, forma a la teva vida professional, forma de vida, de lloc, d'oci...ens han ensenyat a seguir aquest ritme i ningú ha concedit la possibilitat de fer servir frens en el moment que es vulgui.

Però sé que també existeixen Venus actuals. Moure't sense cansar-te. Dedicar-te sense una limitació de temps, sense una valoració de l'eficàcia prèvia. Exigir-te el ritme que el propi cos desitgi. Reseguir la línia que vulguis.

UN MÓN QUE NO ÉS EL NOSTRE

2009-04-11T15:21:00.000-07:00

A vegades penso que miro el món per un forat. Que el miro a través d'aquest forat i prou perquè no en sé més, perquè encara em falta molt per a veure i obrir la mirada i el pensament crític, perquè una part de mi és i serà sempre il·lusa, ingènua, innocent?

Però aquest matí he fet el forat una mica més gros. He necessitat fer-ho, i no a través de la mirada sinó he foradat i empassat gola avall a Obama i les seves paraules. Aquest, un peó més de la política bruta, interessada, i manipuladora del món, que pressiona a aquests humanots a continuar decidint i movent-se, segons les necessitats d'un món que sembla que no estigui fet per a cap de nosaltres, per a cap de les mirades innocents ni tampoc per a cap de les més crítiques. Un món que encara no sé qui ens vol fer creure que el construim entre totes...perquè a hores d'ara, ni el més crèdul de tots té prou força per a continuar-ho sent...

" Barack Obama ha demanat oficialment al Congrés 83.400 milions de dòlars de finançament EXTRAORDINARI per a activitats militars a l'estranger, dels quals gairabé 58.000 MILIONS D'EUROS ES DEDICARAN A LES GUERRES DE L'IRAQ I L'AFGANISTAN. (...) Segons la casa Blanca, aquesta serà l'útlima vegada que s'opta per un finançament extraordinari, però és NECESSARI perquè el pressupost no cobreix la segona part de l'any fiscal.
La MAJORIA dels diners es destinen al Departament de Defensa per a finançar l'exèrcit, però també hi ha partides per al Departament d'Estat, l'Agència de cooperació USAID (...) Al marge de les dues guerres, la petició inclou 600 milions d'euros per reforçr l'ANP i ajuda humanitària, 304 milions per pal·liar la crisi econòmica en països en desenvolupament, 22 milions per al tancament de Guantánamo i 50 milions per 3 helicòpters en la lluita contra els narcotraficantss de Mèxic."

I tot això, sense oblidar la transcripció d'aquestes dades, fetes a través d'una premsa altament retocada, filtrada. Aquest és un petit sediment de molts dels detalls que ni travessen el tamís per arribar a l'opinió pública.
Em dol profundament aquesta misèria de justificacions que es fan servir per a mantenir unes guerres econòmiques a cavall d'unes esperances simbòliques i inexistents que diuen centrar-se en les necessitats que de debò té la gent del món.

Me'n vaig a dormir ot pensant que som nosaltres, la gent del poble, la que deu viure en un altre món. Es mouen per un món que NO és el nostre.

continuació d'una mateixa

2009-04-03T10:39:00.000-07:00

He esperat quasi dos mesos per a retrobar-me i continuar escrivint.

He estat conscient del silenci, de les paraules retingudes gola avall i cerebel amunt, del que passa de cares endins quan deixes d'escriure sense saber quan ho tornaràs a fer...m'ha costat reemprendre la força o, més aviat, la direcció de les idees i decidir continuar-les plasmant de manera concreta sobre aquestes línies, i fer-ho de la millor manera per aconseguir que després siguin elles mateixes qui s'expressin de manera abstracte, es desprenguin de les línies i passin al seu estat original, de creació: al seu estat-idea.

I, entre debats interns i externs, de si continuar en aquest engrenatge d'anteriors missatges i escrits, imatges descrites i trossos de viatge citats; o bé crear un punt i a part, deixar un espai ben clar entre aquest primer racó virtual i un de segon nou i per estrenar...he decidit continuar i recrear des d'aquest mateix espai. Perquè, els silencis i les no-inspiracions, els buits físics i mentals, no deixen de formar part d'una mateixa. Així ho vaig entendre l'altre dia tot dinant amb unes dones molt properes...
Som la continuació de nosaltres mateixes, tota l'estona ens reencadenem, reiniciem, refem, reequivoquem...l'engrenatge d'una mateixa.

Denúncia

2009-02-12T15:33:00.000-08:00

Sobre les malaties oblidades, sobre totes aquelles malalties que no són diana de cap indústria farmacèutica per a ser investigada amb ganes i esforç. Sobre les malalties oblidades i els milers de milions de malalts que les pateixen que no són als ulls de l'hemisferi nord. Sobre totes aquelles malaties que conviuen i recauen sobre societats que no s'aguanten fermes encara, sobre sistemes que no funcionen, sobre persones vulnerables, molt més enllà del que nosaltres solem entendre i percebre quan pensem i imaginem la vulnerabiliat.
La malatia de Chagas, la malatia de la son, les filàries. Invasions sobre cossos al descobert, silencioses, llargues, evitables si es volgués, irreversibles i molt injustes. Però, sobretot, TRANSPARENTS. Ningú les veu i els pocs que ho fan tenen només la seva pròpia energia, voluntat per a apropar-s'hi, per viure-les al costat dels qui les pateixen, actuant amb tot allò que poden, que saben i poden fer. Però, i fins qua caldrà esperar per aconseguir una suma d'esforços? Esforços dirigits i amb possibilitat de resoldre. D'acolorir aquestes patologies ignorades, donar-les a conèixer i treballar per a trobar solucions possibles, solucions que poden ser-hi.

Malalties oblidades i malalts que els tracten de ningú.

Dedicació, delicadesa

2009-02-06T15:06:00.000-08:00

Dedicar un temps el dia a pensar, a reordenar la setmana, a tornar a saber on ets i cap a on et fa il·lusió anar, a saber tot allò que has completat i tot el que encara et queda per fer.
Dedicar una miqueta de dia a tot allò que desitges, que voldries parar't-hi i no pots quan voldries fer-ho.
Dedicar uns instants de matí a recollir els somnis romputs, aquells que no has pogut acabar de teixir per les presses que et marquen els horaris i les grans ciutats.
Dedicar una estona de migdia a gaudir del plaer de menjar, de les persones que t'acompanyen aleshores, deixar-te anar, desfer-te de les pressions i l'activitat qüotidiana.
Dedicar uns segons, minuts o hores de capvespre, a sedimentar el que avui t'ha engrandit, t'ha fet crèixer i decrèixer també. Records recents que acaben de ser.

Dedicar, dedicació i delicadesa cap a tots i tot el que et sostè i et manté a tot moment dempeus. I passes de dempeus a assegut i d'aquí a estirar-te...i, entre remolins de llençols, deixes aquest dia i n'inicies un altre.

gotes i més gotes

2009-02-02T15:31:00.001-08:00

Estrenant habitació en un carreró de la Barcelona gòtica.
Tranquil·la, harmonia de fora a endins, després d'un dia interessant, una barreja de coneixements que requerirant uns quants dies per a què els pugui assentar.
I sento la pluja d'endins cap a fora. Gotes i gotes que regalimen del cel, que cauen lliurement, que es fan sentir tot i existir un vidre entremig d'elles i jo.I la remor que desprenen també és molt harmònica.
En moments així, entenc perquè som capaços de crear somnis tan idílics: no s'allunyen tant de la pròpia realitat.

Capvespres que t'encanten i d'altres que ni recordes

2009-01-31T10:20:00.000-08:00

Aquest matí m'he aixecat tota contenta, un dissabte més aparentment, però el primer dissabte després d'una setmana de tastar la sensació de tornar a ser estudiant! Tornar a ser estudiant sense assistir a classes sinó a conferències, aquesta vegada sense professors de tota la vida que han perdut tot contacte amb la realitat sinó amb gent vocacional i apassionada pel que fan, activa i didàctica a la vegada. I, sota un marc d'epidèmies tropicals, de desigualtats de recursos sanitaris, de diferències abismals entre el nord i el sud del món, ente les persones que el món considera persones i les persones que només són números, concentro aspiracions personals i les projecto cap a una professió dins la cooperació i sento que és això el que m'estira, el que sí que m'agrada.

Però avui és un dissabte de puja i baixa, de llevar-me exaltada pel recompte de tota la setmana, i a aquestes hores de la tarda, notar que camino sobre una corda fluixa. Suposo que és la ressaca, sumada a un cansament, a un trasllat a barcelona, a una discussió, a la mandra...i en aquests moments així és quan em comparo amb una piruleta d'aquelles grans i rodones, amb tot de circumferències concèntriques de gran a petita i una dins de l'altre: depenent de per on comencis a resseguir les circumferències amb la mirada, sempre coincidiràs amb les línies de colors o bé sempre amb les blanques d'entremig. I pots remirar aquesta piruleta tantes vegades com vulguis al llarg del dia i, quan només vegis les ratlles de colors, afirmaràs que la piruleta llueix per fora i que segur que ha de ser boníssima...i quan només vegis la ratlles blanques, veuràs un tot homogeni i entristit de piruleta, que ni brilla ni et crida massa...i tu, com la veus la piruelta avui?

2009-01-16T04:50:00.000-08:00

Un món per a tot tipus de delícies...

El Jardín de las Delícias

El Bosco (1450-1516)

cercle cromàtic

2009-01-10T04:12:00.001-08:00

Deu vegades deu-Deu vegades u.

Deu vegades mil-Deu vegades u.

Deu vegades infinit-Deu vegades u.

Ulls que només coincideixen en un punt tangent, comú.
Muntanyes inventades, que no existeixen
confrontades amb essències,
gegants que no són i folls del bosc que no s'equivoquen.

Balances humanes i complementàries,
necessàries.
Lligams amb el món real o amb il·lusions.
Un fil que et sosté amb un o l'altre
i una puntaire que teixeix sens parar.

Compensació que espanta als forats,
als cercles, a les espirals sense fi.
Colors que es complementen i
no deixen de ser altres colors.

Gran explosió

2009-01-06T03:41:00.000-08:00

Despertant d'una altra bombolla.
Hem traslladat el corpus i l'ànima de mirall a mirall. En qüestió de segons, canviem d'any i per més que ens hi esforcem, no notem cap canvi d'instant. Festa, moviment i xirinola acompanyen aquest moment de traspàs en el temps. Però just en aquest moment, vius la nit i la perllongació d'aquesta, com una nit més, acompanyada al costat dels qui vols, dels qui has buscat o t'has trobat, al costat de persones que formen ja part de tu o, per contra, al costat de gent nova i per estrenar.

No sé però a partir de quin dels dies posteriors a aquest traspàs teòric, t'atures un moment i et qüestiones i fas balanç del canvi pràctic i real que t'ha suposat canviar d'any: què has viscut fins aquí i amb quines condicions i punts de mira et trobes per a continuar fent. Recordes de manera ràpida llocs, persones, sorpreses, aprenentatges, informacions, pèrdues, descobriments. Reculls el que has viscut i ho situes sobre el que vius ara. A on es troben tots aquests detalls, si és que te'ls endús tots a l'altra costat del mirall o bé, per selecció, per evolució, per avançar, decideixes no creuar amb tot. Qualssevol de les decisions i de les necessitats seran el primer pas dins el trajecte d'aquest nou any. I, el començaments, sempre són incantivants de projectes futurs...
Despertant d'una altra bombolla, així concloc aquest any per a mi. I així el començo. Tot de canvis, tot d'especials moments que s'entrecreuen, es confonen i els sento colgats uns sota dels altres de manera que aconsegueixen fer-me viure tot un any a un ritme estrany, en què tot es distribueix per parèntesis i per exclusius moments. Explosions de milers de petites bombolles que en configuren una de gegant. I sé que l'explosió, el punt positiu de tot plegat, es deu a veure'm en aquest recorregut, no sola. Havent compartit moltes d'aquestes bombolles amb una calidesa humana impressionant. Sense vosaltres no seria possible viure aquesta explosió en aquest punt tant àlgid.

Us estim

CANÇÓ POPULAR

2008-12-25T09:05:00.000-08:00

"Cada vegada, més animada, gira la fira fora al carrer.
Totes les noies compren cofoies, grans coloraines al mercader.
Blau, groc, verd i vermell,
i les noies van comprant,
blau, groc, verd i vermell,
i la fira va girant!"

Cada vegada, el canvi d'any, l'entrada a una nova etapa, el sentir-nos tots més a prop uns dels altres perquè anem sumant i sumant les estones compartides i el creixement de cadascun i entre tots....ANIMA. Engresca i motiva a continuar així, a fer-te nous propòsits que puguis assolir contant sempre que hi haurà persones a prop teu que et faran costat, companyia, recolzament. I la FIRA, la vida, i la visió que aconseguim tenir d'aquesta, anirà canviant de colors, de textures, de posicions i formes, però no pararà de GIRAR, i nosaltres no pararem de passejar-hi, de gaudir-la, d'omplir-nos de totes les COFOIES que ens ofereix.
BLAU; GROC, VERD i VERMELL....de totes les que ens esperen, totes les passarem i entre totes!

PRESENT...PRESENT

2008-12-14T14:10:00.001-08:00

Vaig saber no fa gaire, a través d'una pàgina escrita per Borges, de l'existència d'una filosofia d'una escola Índia, on els seus deixebles no tenen arguments per a defensar el present. Creuen en la demostració del passat o en la del futur. Creuen que quan una poma cau de l'arbre, tothom pot aconseguir trobar-la al terra, fet que es considera passat; o bé en tot cas veure a venir que caurà en un futur immediat, per la maduresa del propi fruit. En tot cas, ningú serà capaç d'escapçar la caiguda de la poma al vol ni contemplar just el moment en què aquesta cau. El present no existeix per a ells.

Quan ho vaig llegir, em va fascinar l'exemple. I de dintre em va sortir oposar-me a aquesta tendència. Jo, ARA, sé que només crec, sento, segueixo un present. L'ara i l'aquí. Les entrades i sortides que cada dia renoven un cos, la saba que el teu cos és capaç de netejar per a sobreviure una jornada més. L'ara i l'aquí tota l'estona. Els meus dies a Perú continuen vigents: són circumferències que se'm dibuixen a la ment i, en qüestió de segons, són circumscrites a unes circumferències més grans, les que corresponen als dies a casa que des de fa una setmana han tornat a existir.
Un moment anterior, Perú, que té tant força que esdevé part del present. Un únic cabdell fet de present. Miro enrrera i no hi veig res. Tot ho he recollit i tot camina amb mi. Miro endavant i tampoc hi veig res: tot es difumina i amb això el propi present brilla i brilla més.
Sento que tota jo sóc només present. No puc resumir què m'ha passat fins aquí ni puc explicar què vindrà després d'això.

Des de l'altre costat, de nou

2008-12-12T05:33:00.000-08:00

Algun lladre del temps

2008-12-10T09:47:00.000-08:00

Traspàs que requereix un temps. Creuar el món en menys de vint-i-quatre hores és un privilegi massa sufisticat pel cos i, sobretot, per a la ment.

Viure a contrarellotge la darrera setmana a Perú: recòrrer amb la mirada imatges del dia a dia, amb l'olfacte flaires ja familiars, amb el tacte i l'emoció continguda les persones que t'han acollit a la seva qüotidianitat, que t'han fet sentir tan bé que t'han fet fàcil arribar a construir una segona llar en un altre país.

Sento que se m'ha fet curt. Que algun lladre del temps m'ha acompanyat durant el viatge i que a estones de distrecció ha aprofitat per a escurçar-me els dies. Alhora, però, miro enrrera i ho veig tot ple. Sembla una flama incandescent que no para de brillar enmig de la foscor. I també ha estat molt ple l'acomiat. Paraules, carícies, ofrenes i records, fotografies i escrits. Ens ho hem donat tot entre tots els que hi erem.

Ara, cal païr-ho a poc a poc. Adaptar-me de nou a l'aire, a la realitat d'aquí. Traspassar completament a aquest nou medi. Sigui amb el temps que sigui.

Trujillo d'instant

2008-12-01T18:53:00.000-08:00

-Un combinat.
- No, no, prefereixo un suc de pinya.
- No, de fet, ara que ho penso, si haig d'escollir una beguda, opto per un extracte de pinya!

Si, prefereixo mil vegades l'extracte: menys quantitat i molt més intens.
Aquesta ha sigut l'experiencia de la meva última visita a la ciutat de la primavera. Menys de quaranta-vuit hores trepitjant els carrers de Trujillo, recorregudes nou hores d'anada i nou de tornada des de Lima i només per a compartir poques hores amb aquells que no-sé-fins-quan hauré de lluitar i esperar per a tornar a veure. Un viatge llarg més ple d'emoció i d'energia intercanviada.
Una bogeria de temps, de diners, de sentit...una bogeria que m'encanta haver fet per l'amistat.

Amistat que cala endins, l'extracte de tot plegat.

2008-11-24T13:50:00.000-08:00

Tenia moltes ganes d'escriure i m'he aguantat fins avui. Des de que he arribat a Lima, el temps és absorvit d'una altra manera. Sense adonar-me'n i sense que ningú avisi, només sóc conscient del temps que ha passat...quan ja ha passat.
Cada matí passejant pels laberints de l'hospital, intercanviant opinions, diferències, metodologies del món farmacèutic. També intercanviant humor, pensaments, visions entre persones de llocs i d'edats diferents. Cada tarda, adaptant-me al que el dia et regala, a l'ofrena que t'entrega.

He començat parlant del temps, però, perquè començo a sentir un formigueig per dintre. Unes pessigolles suaus combinades amb uns pessics amargs. Mica en mica se'm comencen a confondre carrers de les ciutats que he visitat amb emocions que han esclatat a cada racó i amb sorpreses que me'n he endut. I tota aquest conjunt s'intercal·la amb tots els llocs que he pensat en visitar i no he pogut, amb moments que he dubtat i he deixat escapar, amb menjars que encara m'esperen per provar. I suposo que aquests salts entre el fet i el que queda per fer avisa d'aquesta darrera etapa del viatge. Un avís que mica en mica serà transcrit a un formigueig cada vegada més intens que és el que sentirà el cos. També serà transcrit a una acceleració de desitjos per a futurs pròxims, que és el que sentirà la ment.

Sento que aquesta darrera etapa serà productiva a cavall del temps.
Serà una autèntica contrarellotge.

DI-GE-RI-DOOOOO

2008-11-14T16:27:00.000-08:00

Aquí el presento:
Preciós, serpentejant, ensalamandrat. L'instrument de vent dels aborígens d'Australia, fet de fusta i desfet i buidat per dins pels petits insectes amants de la fusta...i amb un so molt especial, encantador. Aquesta és la petita part que m'he endut de Cusco, a part dels milers de records que amb la goretti hi hem deixat. Fet de pita, un arbre del Valle Sagrado que té aquesta forma especial, ben bé com el cos d'una serp i així és com me'l va presentar el noi-natura que el va fer.

Des de Lima altra vegada, al peus de la tercera etapa del viatge: coneixent un hospital immens, convisquent al ritme d'aquesta ciutat que trontolla cada matí, tarda i vespre, que roba el temps a tots els seus habitants i els ofereix una nova aventura cada dia....d'arribar o no arribar, de ser puntual o no poder-ho ser mai. A hores d'ara, mirant aquesta serp, sento que sóc ben bé a un dels extrems, que el recorregut fet fins aquí ha valgut la pena i molt. A cada tram d'aquest recorregut, hi concentro gent, espais, pensaments, conclusions.
Darrera etapa d'AQUEST viatge. Portes immediates que es van tancant i finestres llunyanes que presento s'obriran més endavant.
Sempre, sempre un viatge n'alimenta un altre.

Peregrinatge a Machu Picchu

2008-11-05T11:53:00.000-08:00

Peregrinatge, camí llarg però fet amb empenta, amb ganes, amb il·lusió.

Força de voluntat que s'alimenta a mesura que t'acostes a allò que t'has proposat, a mesura que realitzes i notes força que balla dins teu i amb els que ho comparteixes i saps perquè has decidit voluntariament continuar per aquest camí.
Amb la Goretti, amiga que ha creuat l'oceà per a descobrir també aquest país. Amb la Goretti ens hem encaminat a Machu Picchu i hem continuat més enllà, fins el Wayna Picchu, el punt més alt des d'on se't permet estar per a contemplar aquesta maravella del món. Amb ella associaré aquest moment i el deso en una caixeta especial, pel lloc, per l'esforç, per la vitalitat que sé que ens ha mantingut per arribar fins allà i per la que encara fa pampallugues dins nostra.

Si. Desig i voluntat...realitat.

CUSCO

2008-10-29T17:32:00.000-07:00

Ciutat inca i elements preinques. Ciutat impactant. I molt plena d'energies. Un aire carregat d'elements màgics i llegendes i certeses. D'experiències i viatges a través de les plantes, de la música, de la natura i de la integració en aquesta. Transmissió de coneixements que destapen i t'ensenyen moltes portes que encara has de descobrir. Llenguatge, sensacions, intronspeccions d'un mateix.
Si, la ciutat de Cusco de moment m'ensenya.

Camino amb gent des de fa dies i avui, reflexionant sobre què m'emet aquesta ciutat i com li vull respondre, sento que el cos em demana tornar a caminar sola uns dies més. Aprendre tota sola i deixar que la ciutat arribi endins i desi l'essència tan intensa que desprén.

Puno flotant

2008-10-24T15:30:00.000-07:00

Aquest matí he despertat a Puno, ciutat que t'obre les portes al llac TITIQAQA, nom original en aymara, des de la cara de Perú. La ciutat és moviment constant: mercats plens de tot allò que hi busquis, taxis, mototaxis i biciletes que també et transporten i gent i cares cremades pel sol, pells sotmeses a un clima d'alçada que les fa molt característiques.
I tot passejant cap al port m'he embarcat cap a les illes flotants o illes dels Uros...illes creades per la pròpia mà de la gent i fetes de tòtora, material família de les canyes i dels joncs, i que sura i els sosté fins a 35 o 40 anys!!

Però, en aquest camí no només he conegut les illes perquè quan et desplaces amb els ulls oberts sols descobrir altres figures que completen el paisatge del que difrutes. He vist un home, d'accent francès i d'unes seixanta dècades. Un home sol però amat per molta gent de les illes i també del poble. Un home que amb molta delicadesa explicava a una habitant de les illes hàbits sanitaris per encarar-se i desfer les pedres de vesícula. Més endavant he compartit una estona amb ell, i resulta ser un farmacèutic de la universitat de París, que després de jubilar-se no ha parat de viatjar i viure entre Perú, Bolívia, Argentina. Que se sent molt més útil visquent i exercint a aquí que no al seu país, que això l'omple encara que la gent d'aquí no sigui ni agraida ni pretengui millorar, segons el que diu.
M'ha agradat saber de la seva experiència. Sobretot he après que no hi ha cap lloc del món on s'hi pugui viure perfecte, on tot funcioni de la millor manera. De cada espai hi ha mil crítiques a fer, del sistema, de la gent, dels interessos globals i particulars.

El que sí que és important és descobrir allà on et sents bé i donar per allò que t'omple.

pell de gallina

2008-10-18T10:22:00.000-07:00

"Recordaré aquest moment pel lloc, per com d'especial és el cos d'un desert, la fluidesa de l'arena , la transformació a pas imperceptible i el sol, un cop més, fonent-se a través de la sorra llunyana"
És el que vaig escriure fa dos dies, des del desert de Paracas, a la costa sud del país. Un espai incomparable a tot el que he vist abans perquè trepitjar un desert és una sensació molt i molt única.
I ara, Arequipa. La ciutat colonial per excel.lència. Una plaça d'Armes que, només mirant-la, et transporta a qualssevol altra ciutat ibèrica i t'allunya, per un moment, de Perú.

Pisco

2008-10-14T16:07:00.000-07:00

Reconstrucció a pas de tortuga.

Després del terratrèmol del 2007 tota la zona que envolta les mítiques terres de Paracas, Chincha, Pisco, Ica; van ser sacsejades de tal manera que pràcticament cap de les construccions edificades es va mantenir en peu. No sé com explicar la sensació d'estar passejant enmig d'una comunitat que s'esforça per realçar les parets caigudes. Ni tampoc com descriure l'ambient que s'hi respira: tothom parla de l'abans i del després del terratrèmol, de la població que era estable i de la misèria que hi va nèixer després. He aconseguit fer pocs passos més enllà dels quatre carrers del centre de la ciutat. Ulls que et miren i tu et sents estranya, fins i tot incòmode, per estar passejant tranquil·lament enmig d'un escenari com aquest, per venir d'una part del món on aquestes coses no hi passaran mai a aquest nivell.

Diferències tan acusades que m'enmalalteixen.

idees

2008-10-10T14:35:00.000-07:00

És així: el cos segueix la ment,
la ment s'adapta i lluita amb els instints,
els instints tenen la configuració d'un gas,
poden extendre's i reduir-se
i aquestes transformacions són dinàmiques, anàrquiques.

Dies professionals enmig d'aquest continent. Pensaments i il.lusions cap a l'atenció farmacèutica, cap als coneixements que sobrevolen pel món i esperen que algú els reculli. Ganes d'aprendre molt i de trobar allò que fa per mi. Ganes d'escoltar molt i d'intercanviar funcionaments d'hospital, de recursos, de pacients.
Però aquestes idees instintives m'arrosseguen a analitzar l'esforç que sé que cal fer encara, les hores de feina, els errors a cometre i les pors de no poder-ho assumir.
I la visió realista i racional m'arrossega el cos, i el fa sentir petit: ara mateix sento que porto un vestit molt llarg, molt gros, molt brillant. Que els altres creuen que aquest vestit et va a mida però tu ja fa hores que has descobert que et va gran...

Una altra etapa més on descobreixes que no hi ha res sense esforç.

Lima altra vegada

2008-10-06T09:46:00.000-07:00

Lima després de tres setmanes: em transmet la mateixa desorganització i el mateix caotisme que quan vaig arribar. La mateixa imatge ennegrida i de ciutat que ha crescut desproporcionadament arriba a través dels meus ulls. Però des de dintre ho percebo diferent: havent voltat per la costa del nord del país, havent conegut nova gent i retrobat confiances, havent-me sentit acompanyada i també sola...ara sento la ciutat més coneguda, més vulnerable.
I tant vulnerable com que les coses que hi passen son pròpies d'aquí i de qualssevol altre costat del món.
He arribat i he descobert un nou local. Una fusió malagenya-peruana, ella trenta vegades més gran que ell: en edat, en experiència, en maduresa.
Li pregunto- i quants anys fa que vas arribar?- i ella, d'ulls blau mar i veu ronca, amb una emoció delicada i forta a la vegada, m'explica: " fa només dos anys i mig. Vaig arribar a Perú així com tu, sola, amb una motxilla i amb intenció de recorrer el país amb cotxe. Vaig trobar-me un noi que m'acompanyaria en aquest viatge,conduint. El que no sabia es que m'acompanyaria en un segûent viatge: el d'estar junts. Perquè quan vaig tornar a casa després d'un mes....vam aconseguir només separar-nos durant 20 dies. Després, em vaig deixar endinsar en un conte de fades del que encara no n'he despertat"

Brutal.
Històries que m'emocionen i que m'allunyen de totes les incapacitats.

2008-10-02T11:13:00.000-07:00

Aprenent d'una mateixa. Descobrint fins a on pot arribar a sorprendre't el xoc cultural. Idees i opinions que creia tan fermes i que sento que se m'escapen de les mans quan les intento exposar. Sí, aprenent d'una mateixa a acceptar-se i a estar predisposada a arribar més lluny, a ser més plàstica amb els intercanvis de principis, a replantejar-se perquè l'estructura de les coses ha de ser com sempre te l'han explicat.

No és fàcil, no. Però les dificultats són, en definitiva, una atracció indiscutible que t'enganxa a la vida, als viatges, a les persones.

Màncora fugaç

2008-09-30T08:09:00.000-07:00

Descendint del poblet de chachapoyas i deixant enrrera l'entrada de la selva...vaig arribar a Màncora. Un oasis que turísticament serà explotat encara més, però que a hores d'ara conserva unes platges paradisíques...i solitàries. De fet, encara que a estones també hi hagi altra gent, he tingut la sensació de ser una i el mar, una i el sol, una i la lluna i els estels... i estels fugaços que cauen uns metres de cel i que ets capaç de veure'ls en aquell instant. També les estones compartides amb persones que, com tu, creuen aquell oasis només per uns moments. I, comparteixes aquests moments fins que es desfan de manera fugaç, es desfuguen també.

Tan se val quantes vegades hagis viatjat, ni la costum que puguis adquirir per no aferrar-te amb força als instants...crec que mai és prou. Crec que la brevetat alimenta la intensitat d'allò que vius de tal manera que els teus murs de protecció personal mai seran prou alts.

Sensibilitat instantània i fugaç.

arribant a chachapoyas

2008-09-24T18:50:00.000-07:00

Una fàbrica incessant de postes de sol.

Un sol rogent i immens que no deixa que dirigeixis la vista enlloc més i que no deixa cap dels teus sentits indiferents. Perquè és una emoció transcrita a un fet. Perquè el món no deixa de forçar-te i de demanar-te que dediquis un moment a mirar-te'l, a adonar-te'n que cada pas que fem, sigui on sigui, té un valor més enllà d'un mer paisatge.

Avui, després d'haver recorregut un llarg trajecte de 13 hores, de trujillo a l'antiga capital de l'amazones, chachapoyas, tot i haver-me costat emprendre aquest camí en solitud...estic contenta. Reflexions construides a partir de converses anteriors i apreses al llarg de les hores de silenci.

I després de gaudir d'aquesta preciosa posta de sol des de l'altre costat del vidre del bus, és cert: la vida no cal prendre-la ni tant en serio ni tant a pit. És la bellesa del món i els elements que t'hi trobes els que sí que cal revalorar i fer-los brillar per la seva senzillesa.

Adaptació

2008-09-16T18:16:00.000-07:00

A camí de la ruta cap el nord del país.

S'acosta el dia de començar a caminar soleta, després de quasi una setmana i mitja d'estar resguardada sota les ales de la gent que conec per aquí, dels seus consells i la seva bona fe d'ajudar-me a entendre com funcionen les coses per aquí...sent d'allà. Ahir vaig visitar un poblet , a dues hores de trujillo, anomenat Otuzco. Un poblet situat quasi a 2200 metres respecte el mar...carrers aixecats, casetes fosques i colmados de tot el que et puguis imaginar, i tot barrejat! I ben bé, en el camí cap a Otuzco vaig conèixer un noiot, d'uns 30 anys, que era comerciant i es dirigia al poblet a oferir els seus productes a cadascuna de les botiguetes. Així que vaig acompanyar-lo en la seva tasca, manera fantàstica de descobrir els carrers i la gent de més a prop i més tranquil·lament. El sentiment de forastera era extremat...ahir vaig sentir-me ben bé com la única nouvinguda...sensació a la que no crec que m'hi acostumi. Però, després de dues hores de caminar, tot d'una em vaig començar a sentir i trobar malament...el cos semblava que es desfés i la fred i la baixada de tensió eren els símptomes del mal d'altura. Com a bona forastera ho havia de patir en algun moment i bé, com a forastera amb sort vaig ser cuidada pel noi que havia conegut. De fet, li vaig agrair en paraules tot i que per dins, molt més.

Anècdotes que no m'agradaria estalviar-me, perquè són la font de l'aprenentatge. Són la clau de les actituds i les reaccions que en algun moment et serviran. Així ho crec.

TRUJILLO, ciutat de records

2008-09-13T17:42:00.000-07:00

Han passat només quatre dies des de que sóc per aquí, i tot i que no paro de preguntar-me qui o què o on o com és el que em fa sentir bé, el que noto i sento és que sembla que faci molt més temps que camino per aquests indrets. Ho associo a una segona llar, i encara no sé perquè...ahir vaig arribar a Trujillo, la ciutat que em va acullir la primera vegada que vaig passejar per Perú. Després de Lima, sé que la resta de ciutats i poblets seran molt més bonics: Lima, ciutat dura i estressant, plena de fum i de moviment. Inclús per la gent d'aquí no és un bon lloc per a viure-hi.

Trujillo, però, és bonica, tranquil·la, gent i moviment agradable...i si, molts records d'espais i de persones. Sento sobreposar-me a aquests records i no parar de construir: tornar a veure gent que llavors estaven com tu, estudiant, i que a hores d'ara cadascú ha iniciat un camí diferent, per trobar què és allò que l'omplirà laboralment i com vol dedicar les seves hores i coneixement d'ara endavant. I persones que jo no recordava i que elles et reconeguin a tu...és molt màgica la situació. És caminar lluny de casa i sentir-te com a casa.
Uns dies més per aquí i llavors em dispersaré, em perdré una mica soleta, cap al nord, cap a les platges de la costa del nord i les zones que limiten amb Bolívia...diuen que hi ha unes sortides de sol úniques, sol únic, exclusiu...vist amb els teus ulls?

A CALLAO, LIMA

2008-09-09T10:35:00.000-07:00

Primera nit somiada sobre una Lima real. Després d'unes 22 hores de recorregut, entre els vols, les esperes, els temps morts i les impaciències, he arribat a Lima. I he retrobat el primer espai que m'era familiar: un aeroport caòtic, ple de moviment, de famílies que s'esperaven amb il·lusió i emoció. Ple de forasters que són recollits per una comitiva de mossos hotelers, que els acompanyen, els hi porten les maletes...els cuiden molt. I jo, també forastera i amb la sensació que tothom m'ho veu a mil metres de distància...també em retrobo amb algú. De fet, amb alguns. I és un retrobament tan bonic i tan fàcil! Sincerament, sento no haver-los deixat de veure en cap moment. I, com són ells, no em deixen ni dormir al terra de les seves habitacions...em cedeixen el seu lloc, el seu llit.
Bé, ja sé com són i per això no em deixen de sorprendre.

I aquest matí, ells aixecant-se abans de l'albada per anar i donar el seu temps a la indústria farmacèutica, i jo llevant-me més tard i amb intenció d'inspeccionar aquesta zona, dintre les limitacions que tots m'han marcat "Lima és molt gran, molt desordenada. Comença pel barri que tens davant, i d'aquí uns quants dies podràs moure't millor". I això és el que he fet: estem en el CALLAO, una zona enganxada en un polígon industrial immens i, entremig, hi ha tot de vida pel carrer. Tan se val si davant les naus industrials o al mig de la ciutat: aquí, sempre cal sortir al carrer. Mercats i paradetes sense cap estructura d'ordre ni de simetria...caminant i observant: així comença aquest viatge.

2008-08-22T10:35:00.000-07:00

Fotó Hajdú Mónika Fények/árnyak

Perduda enmig de pàgines i pàgines virtuals, sentint i reafirmant que hi ha tanta informació que espera ser captada i memoritzada per algú!!

No sé perquè tot ha començat quan m'he perdut entre records de Budapest, d'aquells mesos tan bonics construits sobre una ciutat màgica i observada i estimada pels que erem allà de pas, sabent que teníem no massa temps i volíem viure-la i assaborir-la tant com la pròpia ciutat se'ns obrís. I, d'entre tots aquells delicats instants que guardo i que de tan en tan recorren totes les meves parts del cos i fins i tot arriben als meus sentits i sento emocions ja viscudes i sorpreses ja descobertes. D'entre tota aquesta informació creada en un moment determinat i emmagatzemada com si fos el somni més llarg i més clar que recordo fins el dia d'avui....recordo un personatge de l'est amb qui vaig compartir paraules que no eren les meves, estones, valors i opinions, incerteses... una amistat creada sobre un mar ple de colors foscos: perquè com a individu de l'est respecte mi i jo de l'oest repsecte ell, ens diferenciem de cap a peus. Encara a hores d'ara no sé quina de totes les diferències ens podia unir més. Però, és així: avui, tot pensant en això, he trobat una pàgina húngara de fotografia, on he descobert un pou d'imatges precioses vestides per text i text en el seu llenguatge, el qual no puc entendre però em fascina. Aquesta n'és una. I, de nou, m'ha passat el mateix: he recordat i he sentit els records vius que es movien per dintre.

Quan pararan aquestes explosions de records?

Granada esplèndida

2008-08-17T11:52:00.001-07:00

Viatge curt i ple. Granada continua amb aquell atractiu que la fa ser especial, bonica de contemplar i de caminar-hi, de barris escarpats i carrerons estrets, amb uns terres de pedres de totes les mides. Unes vistes de l'Alhambra magna des del mirador de San Nicolás que cal dedicar-hi una estona llarga i reposada. Així com resguardar-se sota el camí d'arbres que l'envolta i, si no hi arribes a entrar, gaudir de la part dels jardins del Generalife on hi fan, ara a l'estiu, espectacles magnífics. Com el de l'altre dia, el Romancero Gitano de Lorca dansat per la Cristina Hoyos y les seves bailaoras i cantat i palmat per ànimes gitanes. En moments així em sento, un cop més, molt privilegiada.

I tot i ser un viatge curt, com sempre també és ple. Pel que comparteixes i aprens d'aquells amb qui ja has compartit moltes coses anteriors, però que canviant d'escenari neixen sempre noves reaccions de tots i sents que una nova branca creix entre tots i s'afegeix a l'estructura existent i la fa més forta. És aquest senzill detall el que m'omple de ganes de reviatjar i recompartir. De moure'm per explorar nous espais i redescobrir les persones. Imagino que els vincles invisibles entre tots nosaltres són tan moldejables com volem que siguin. Que les distàncies i els destemps no són absolutament res al costat de l'elasticitat que poden adquirir els lligams. I que aquesta elasticitat només es manté si la treballes i la fas servir. Com qualssevol part de nosaltres.

vacances de pensar!

2008-08-09T10:14:00.000-07:00

Si, si, si, si!! Tarda d'agost, calor de vacances, desert de temps lliure, mandra, son-soneta, ganes d'airejar-te, de passejar, de viatjar: tothom se'n va de vacances: en físic i emocionalment també. No crec que només aquesta època de l'any sigui la que tens dret a fer vacances o la que toca....però sempre has de deixar passar l'avís que et diu que ara cal que descansis, del que més estiguis cansada. I jo, avui estic cansada de pensar! D'embolicar-me jo soleta, de fer balanços entre els deures i les obligacions i els drets i les llibertats. Avui necessito començar les vacances de pensar! I ho he notat just ara: ara que vinc de jugar amb la gossa pel carrer, d'adonar-me'n que que bé que s'hi està jugant i prou. Que bé que s'ho passa i jo amb ella!

I Perú....està a tocar. Quan vingui Perú, m'ho repensaré tot i tot. Poc a poc passen els dies i el camí d'aquí a allà es fa més i més curt. Les vacances de pensar seran tan curtes com d'aquí al dia que marxi. O potser no tinc paciència i sento per dintre la necessitat d'acabar-les abans....on vera!

Disegni per i destini dell'uomo

2008-08-06T08:17:00.000-07:00

Una volta o forse più volte succede a tutti di passare atraverso una porta che conduce all'ignoto.

che cosa c'è al di là della porta?

che cosa succederà?

ci sarà il medico con la sua assoluzione o con la sua definitiva condanna?

ci sarà il giudice con la sua assoluzione o con la sua definitiva condanna?

o forse ci aspetta finalmente il sorriso sereno dell'amore?
ci sono situazioni che prima o poi-piu o meno- nella vita succedono a tutti, situazoni sulle qualinon c'è controllo, situazoni checi fanno tremare le gambe e rendono incerti i mostri passi sulla terra.
che cosa c'entra il design con i destini?
Forse sarebbe meglio abituarsi a disegnare l'oscura incertezza piuttosoto che presumere il disegno delle certezza.

METAPHORS-Ettore Sottsass

(hi ha paraules que et posen la pell de gallina! és fantàstic...)

trenquem murs

2008-07-31T05:11:00.000-07:00

Transformant

Desespiralitzant

Desenrredant

Desfent

Sent

Comprovant com a vegades, el que sembla difícil de fer i seguir per les pròpies barreres que t'has posat; només et demana paciència i comprensió, només et demana el temps més llarg del que hi sols invertir per tal de que, poc a poc, les barreres caiguin i pugui entrar cap a tu tot allò que t'espera a l'altre costat.

Allò que imagines sense ser-hi i allò que ets sense haver-ho imaginat.

Allò primer és ric de prudència, de distància, de muralles geomètriques i constants que no et permeten transcriure aquesta imaginació a fets reals. Allò segon és fruit d'un instint i d'un impuls. D'una energia inconstant i que funciona a pics. D'un ser-hi sense saber com i d'un fer-ho sense saber-ne el mètode. Ens alimentem de tot allò primer, de la imaginació situacional, emocional, espiritual i atemporal. I quan n'estem ben tips, quan ens sentim nutrits... ho deixem anar enfora: desrespirem, desfem, desespiralitzem i hi som. Les barreres cauen pel seu propi pes.
Som capaços tots de fer el mateix. Només falta trencar els murs que cadascú s'ha autoconstruit.

anar i venir

2008-07-25T05:22:00.000-07:00

Hi ha moltes maneres d'establir vincles amb les persones i lligams amb els espais.
Hi ha un munt de possibilitats per a mantenir aquests vincles i trobar-hi el sentit que més et complagui.

Sí, ja ho sé. Direu molts de vosaltres que això ja fa molt que se sap.
I sí. Probablement sí. Però sempre hi ha coses que de tu mateixa no les saps. I arriba un moment, potser el més vanal del món, que t'evoca a descobrir aquest puntet de tu.
I et sorprens!!

Sempre he pensat que per a mi, marxar, viatjar, desaparèixer, estar per aquí i per allà, a estones i no totes...és el més fàcil. Perquè de moment, fins ara pensava això: que no hi ha cap xarxa que m'atraigui i m'atrapi prou com perquè aquests moviments i inconstàncies em siguin difícils de fer.
Però aquesta setmana, per petits detalls entrecreuats, he notat que això no és tan així. Que sí que hi ha un entorn que m'estimo prou com per mantenir-lo i viure'l.
Que viatjar, a partir d'ara, vull que sigui compatible amb tot això.
Que tant bonic és compartir a fora com construir aquí.

Una vegada més, les coses més evidents són les que sovint ens costen més de veure...

de una misma materia

2008-07-20T15:02:00.000-07:00

Me siento acompañada de gente cuando decido abrir la puerta para que pasen. Para mí, acercarme un poquito más a las cosas que les pasan a los demás es escuchar, es mirar, es entender y dejar que algo de lo compartido e intercambiado por la otra parte, de alguna manera lo puedas contextualizar en tu cuerpo y en tus ideas.

Sólo siento haber comprendido a alguien cuando he logrado, ni que sea por unos cuantos segundos, plagiar en primera persona aquello transcurrido en la vida del otro. Y, sin duda, cuánto más hayas vivido y experimentado, más recursos tienes para conseguir esto. La empatía con los demás es, para mí, la chispa que te generará todo lo demás: entender las personas, las relaciones, las reacciones, la situación de tu barrio y a expensas, el mundo por supuesto.

Cuando descubres que todos estamos hechos de la misma materia y que lo que nos distingue es la combinación y el juego que escogemos para manipular nuestras emociones

Entonces puedes respirar tranquila, expresar, pedir, compartir, dar, esperar, desear.

Entonces es cuando debes perder los miedos y las flaquezas.

Entonces es cuando debes ser como eres y entender así a los demás también.

TINC UNA PREGUNTA

2008-07-16T03:21:00.000-07:00

Tinc una pregunta: Per què, com més gran et fas, més vergonyes i prejudicis i comentaris i opinions dels altres i de rebot, de tu mateix, fas?

He començat un curs de clown...de fet, és una pinzellada al concepte de clown i és una passejada entre improvitzacions, creativitat, imaginació, tonteria posada en escena... un munt de jocs fantàstics per a ser-ne partícep i divertits de compartir i de potenciar.
Però sento que vergonyes superades de fa temps, tenen força per tornar a sortir. Acostumada a crear-me un entorn favorable i còmode, on cada vegada has de fer menys esforç perquè se't entengui, se't comprengui i se sàpiga com ets tu...ara sembla que fins i tot jugar només sàpigues fer-ho amb aquells de sempre! I no hauria de ser així. Lo bonic que tenen els jocs és que passen en un món paral·lel al de veritat. De la mateixa manera que les relacions que es creen dins d'aquests jocs també s'allunyen de les que duus a la teva vida quotidiana i reglada. I crec que és una sensació molt vàlida i potent per a creure que cal conservar aquesta capacitat de jugar, sigui amb qui sigui. No pel fet de fer-nos grans, ho hem de perdre, no?

2008-07-11T10:47:00.000-07:00

Si les comto amb hores,crec que han sigut unes 15 les hores que porto amb una emoció interna: és fantàstic!

Ahir de nit, volant ben a prop d'en Ben Harper. Un concert inoblidable, preciós de compartir i ple d'instants sincers, de melodies precioses, d'una energia en estat pur i directe i penetrant. Cada moviment i cada so, cada paraula es convertia en ones vibracionals que et traspassaven i t'anaven carregant, primer per dins i després també per fora. I sol passar que les emocions més gratificants i més positives, se'm transcriuen a un primer somriure i a unes llàgrimes posteriors. Sentir que estàs aprofitant la vida i ser-ne conscient és, de veritat, fantàstic.

I les hores d'emoció han continuat avui: un matí a l'hospital, aparentment igual a tots els anteriors ja viscuts, però avui l'he viscut amb nervis, amb una fixació pels detalls que ja hi eren durant tot aquest temps. Avui, últim dia. Han passat 9 mesos i d'ençà cap aquí...han passattantes coses! Aquest matí, la concentració de mil moments ja siguts, de persones que m'han fet sentir molt bé, del coneixament que sento emportar-me a dins...la concentració de tot plegat m'ha fet volar una mica més, i riure, i plorar.

Gràcies.
És tot el que em surt dir en veu alta.
En veu baixeta, penso i dic moltes més cosetes, m'és més fàcil i suposo que és el que em manté l'emoció.

reflexió de vigilia

2008-07-08T23:27:00.000-07:00

Condemnada a viure intensitats breus.

A la fi, una condemna més lleugera.

DIVERGÈNCIES AMB SENTIT

2008-07-07T07:39:00.000-07:00

Setmana de canvis i de sentiments contraris, que a estones s'encaren però depén de com també s'encadenen uns als altres.
Un any fugaç. Un any a cavall de divergències:

Matins enriquits d'aprenentatge a l'hospital, de gent que té ganes d'ensenyar-te i tu respons amb unes ganes gegants d'aprendre. Un intercanvi molt dolç, mot sa, molt sòlid. Que et fan sentir bé, que tens temps per descobrir com funciones a la pràctica, com et mous fora de la teoria apresa a les aules al llarg de la carrera. Un canvi fort però molt i molt constructiu.

Tardes de farmàcia de barri, on et debilites per les pors diverses de no saber del cert si sabràs actuar i fer bé la feina. Tardes interessants de començar a viure però només motivadores si te les mires com un pas provisonal. Perquè el que et motiva és la GENT. El que m'ha construit i m'ha reconfortat al llarg d'aquestes tardes han estat les converses, les rialles, les emocions, les preocupacions, les solituds expressades per cada pacient. Però a la farmàcia al carrer hi ha una altra cara: és, sens dubte, també una empresa. I hi ha els personatges farmacèutics-empresaris o bé, en el pitjor dels casos, només hi són els EMPRESARIS. I això ni m'agrada, ni ho accepto.
I, ara que sóc fora, sento que potser aquestes tardes sí que m'han ensenyat molt, a base d'idees destruides i reafirmant que és objecte de problema quan l'economia se sobreposa als interessos que persegueix la salut.

I, ara que sóc fora, sí que sé què perseguiré d'ara endavant.

DIR I TAMBÉ FER

2008-07-04T17:44:00.000-07:00

Ser coherent, amb tot allò que dius i després arrives a fer. Vetllar per ser més bona, més tolerant, més respectuosa, més perfecte socialment, en definitiva. Un munt d'adjectius apresos que a mesura que creixes pretens poder adquirir.

És tot això, en conjunt, tant difícil com quan et proposes fer una autocrítica objectiva sobre tu mateixa, o bé com quan sents que la introspecció et xucla i potser és superflua. M'he fet la proposta d'anar més enllà, d'observar altres cossos i altres vides i de potser no analitzar; sinó simplement descriure. Perquè és interessant viure obert a les sorpreses. Exigir però no desmesuradament. Desitjar però no tot allò que saps i has comprovat que és impossible.

Caminar amb els ulls i la sensibilitat oberta a qualssevol petit detall capaç de que et sorprengui i et motivi suficient com perquè et sigui més fàcil trobar el camí de la coherència que sols defensar, i gaudir-la en primera persona.

2008-06-28T08:11:00.000-07:00

Quantes vegades has sentit la por? Quantes vegades l'has viscuda?
I...quantes vegades t'has preocupat pel moment en què la trobessis de cares? Per què faries i com reaccionaries?

Molt probablement, encara que m'equivoqui amb els números i els individus, m'atreviria a dir que les vegades patides superen sempre, i de llarg, les que realment acabes visquent. Una infinitat de camins mentals són capaços de crear-se dins teu i tots ramificats uns dels altres poden convertir-se en quelcom que pesa, pressiona, t'espanta amb motius fets a a base d'aire i fum. Perquè encara no existeixen i marxen abans d'arribar-se a crear.

Sento que les pors imaginades son comunes, compreses i compartides potser també. I, com passa amb cada emoció, cal trobar-se a algú igual per igual per sentir que el que et passa és real i acceptat entre totes: Ens convé conduir el que es crea dins nostre cap a la direcció més còmode.

Però també és important, per a mi, saber RECONDUIR. De tant en tant, proposar-se sentir la mateixa emoció d'una altra manera. Establir que la por deixa de ser por quan te la mires d'un altre costat, des d'una situació llunyana a la teva primera persona i quan creus que potser no es tracta de superar-la amb molt d'esforç, sinó de conèixer-la i integrar-la a l'escenari, com un element més de la teva quotidianitat. I amb aquest element, atrevir-se a prendre decisions. O bé, estar disposat a que les decisions arribin i se sobreposin a aquest element.

Reconduir: una paraula ben bonica per aplicar d'ara endavant

2008-06-21T04:25:00.000-07:00

Un entrecreuament, una bifurcació, una força sobreposada per damunt d'una altra. Una estrella de deiferents puntes i feta per tres bases que no tenen res a veure(una esfera, un fil pelut i un fil pelat) . A darrera el cel i per sota el sòl. Imatge suspesa entre dos balcons, enmig d'un carrer més estret que el passadís de casa meua.

Imatge curiosa. Un color que evoca una sensació de petita, de nena. Un fanalet que evoca instants de fa molt de temps. ës com un ullet que no acaba d'obrir-se ni tampoc de parpellejar. És un collaret immens, pensat per a penjar al pit d'un gegant. És una perla extreta d'unes valves del pacífic. És una bola de gelat sense galeta. És una boleta de cotó fluix de les fires, que ha quedat mal feta(o massa ben feta, de fet!)

O només és aquesta imatge. La que veus, la que els teus ulls són capaços de veure sense l'ajuda e cap altre sentit.

És saber jugar a aquest joc tota l'estona. Saber trencar amb les percepcions només reals, saber imaginar, saber acceptar que cada opció és possible.

Construir projectes i intercanviar-los: deixar les portes obertes i que vagin passant.

I acceptar, i acceptar-te, crec que aquesta deu ser la primera porta que cal deixar oberta.

de costat a costat

2008-06-16T03:26:00.000-07:00

PORTUGAL, tranquil, amable, carinyós, bonic, familiar, hospitalari, còmode.

PORTO...una ciutat per a veure-la i viure-la. Teulats fets de teules ataronjades, un centre històric ple de vida agitanada, vida al carrer, llençols de mil colors penjant i voleiant. Gats de totes mides a cada raconet i...nosaltres, observant.
Un Duero ni massa ample ni massa ple, però si que desprén una presència important: tot de terrassetes que li fan companyia, i petites barquetes que l'acarícien al llarg del dia...i qui sap si a la nit també!
I un Atlàntic fort, ric d'ones enèrgiques i una vora de la mar somrient de còdols i pedretes de peixera, de colorins també.

AVEIRO...poblet de pescadors, de molta tranquil·litat, de ríes que dominen l'estructura urbana, i nosaltres: visitant cada racó a pedelades de BUGA(biciletes-utilitzables-gratis-d'Aveiro) sota unes gotes que no acaben de ser pluja i sota un cel que no acaba de tenir forma de núvols.

PORTUGAL, xoc cultural. Gent d'un altre costat, d'una altre caire. Hàbits, estructures familiars, de parella, valors, maneres d'invertir el temps, els diners, la ruta de la seda que teixeix les seves vides...tot forma part del que puguis percebre com a xoc. I, quan això passa....aprens tant!

I tot i tot: amb només un cap de setmana? El món, vist amb intensitat, requereix la meitat del temps.

2008-06-05T08:20:00.000-07:00

Com una balança: les energies tenen forma de boomerang! Un dia emets, brilles, embrilles als altres. Demà matí, però, passa just al revés. Has perdut llum i algú altre l'ha guanyat, l'ha rebut i la rebota...la primavera transforma cada coseta que pot.

Avui...reps o emets?

De dins

2008-05-30T18:19:00.000-07:00

De dins.

Escric ara, que és tard i que potser encara no he donat temps al temps per poder pair cada escena i cada instant d'avui. Tinc ganes de dir en veu alta que ara sí que hi crec.

Amistat.

Molt més enllà del que fins ara em sentia capaç de definir. Ja no només són fets concrets el que et mou a recapacitar sobre què i qui són per a tu els amics. Perquè, de fet, precisament ara sento que l'amistat no és res puntual, ni passetger, ni substitutiu de moments de mancança. Precisament és com un sarró que t'acompanya sempre. Que està tant ben adaptat a tu que ja no ets conscient que te l'enduus arreu. Que precisament perquè s'ha amotllat tant bé a tu, moltes vegades no dediques ni un instant a revalora-la. Però, avui, crec necessari dir en veu alta que aquest sarró sí que hi és, que existeix i que ets capaç de percebre'l i de trobar-lo sempre que el busquis. I també sento haver traspassat fronteres avui. Les línies que solem respectar entre amics. Al llarg del dia d'avui, crec haver vist entre tots, alguna fusió, fruit d'un intercanvi, d'una empatia, de paral·lelismes per sentir-nos tant d'igual a igual; que he sentit que nosaltres erem l'altre i aquest un de nosaltres; que per llargues estones erem un tot. I lo bonic d'això, és que no explico això com una simple reflexió d'avui.

Sento que des d'ara és cada dia, així com des d'ara comença un nou estiu.

pluges d'idees

2008-05-25T04:24:00.000-07:00

Cada part de tu, pot ser un regal pels altres

Aquesta setmana he pensat un munt de coses que m'agradaria escriure-les i dir-les en veu alta. Però sol passar que quan deixes tot d'idees lluminoses per exposar-les més endavant...després sempre sembla que costi més posar-les en ordre i saber-les descriure! Moltes vegades sé que m'agradaria anar amb un paper i boli a tot arreu per anotar cada cosa que noto aprendre en el moment que ho sento així.

Però, potser la primera frase és capaç d'incloure totes les idees aquestes, perquè de fet és intrínseca a molts i molts fets:

Quan dius a algú altre que aquella nit l'has inclós en el teu somni,

quan et surt de dins poesia dedicada a algú i l'hi fas saber ,

quan hi ha moments crítics i de mal i sents afegir-te a la xarxa d'amistat per fer front ,

quan discuteixes i intercanvies opinions que fan crèixer les teves pròpies,

quan sents que hi ha parts de tu que només les recuperes quan estàs al costat de l'altre,

i, sobretot, quan no t'ho penses i ho fas fàcil: allò que et surt, deixes que arribi a qui hagi d'arribar.

Potser és contradictori (però hi ha moltes coses que ho son!) però, regalar part de tu als altres et fa crèixer...i sense por!

MATINS I VÈRTEX

2008-05-18T06:51:00.000-07:00

Hi ha matins,siguin d'hivern o d'estiu, que un cop obres els ulls ets capaç de percebre el món, els sentits, les relacions humanes, animals i veganes de la manera més afable, més planera, més propera.
Hi ha altres matins, sovint intercalats enmig dels anteriors, i poc previsibles de saber quan apareixeran uns o altres; però son un altre tipus de matins, de dies, de percepció: els ulls sembla que hagin oblidat de cop i volta com contemplar i viure cada escena d'aquella manera tan líneal, tan directe. Ja no veus cap cosa com la veies ahir. Creences de la passada matinada han deixat de ser-hi. I tot es barreja , sobretot, tot pren un relleu massa complexe, massa complicat.
La capacitat de mirar cada obstacle obtús i cargolat des d'un altre vèrtex...com s'aprèn, això?
Mira! que crec haver pogut respondre a aquesta pregunta en un altre moment. És més, que si me la fes algú, segur!segur que li trobaria una resposta....però AVUI ja no ho recordo.
Deu ser potser, que hi ha dies de només preguntes i d'altres de només respostes??
" ens ensenyen i ens pressionen per ser cada vegada més forts, més preparats per mantenir una carcassa intrencable davant la vida...el secret, però,l'altre dia me'l va fer saber algú: l'important és superar les teves pròpies fragilitats"

sinèrgia humana

2008-05-03T04:41:00.001-07:00

Gent.
Gent de totes les maneres, de totes les olors possibles i fetes de diferent matèria, de bases diferents i principis diversos.
M'encanta veure gent. M'encanta veure-la i conèixer-la. M'encanta saber com són perquè sé que mentres descobreixo als altres, també alguna cosa de mi descobreixo.
I de tota la gent sempre hi ha algun puntet que et sembla especial. I precisament d'aquest puntet avui vull parlar.

Una dona d'ulls clars i profunds, de cap lúcid en moltes de les paraules que diu i també plena d'impulsos que la dirigeixen i la manipulen en cadascuna de les conclusions acumulades dels passatges de la seva vida.

Un home fet de cotó ara mateix però que deu i vint anys enrrera sembla que se sostenia sobre els escenaris del Liceu, cantant i ferm. Llavors era fet d'una altra matèria que, amb el temps, s'ha reconvertit en un cotó tou i dolç.

I, quan els mires, sents que no veus a dues persones. Només en veus a una.

Una fusió, una vida, una trajectòria basada en un projecte comú. Trenta anys de costat i visquent junts cadascun dels moments. Ja no recorden què era cadascú d'ells per si sol. No és una dependència gratuïta...és una sinèrgia humana.
És, per a mi, el concepte d'estimació més gran que existeix per si sola. S'allunyen dels esquemes socials d'amor que tan agrada descriure i literar.
És, de debò, l'emoció dual més unificada per instint que mai he presenciat.

temps i atemps

2008-03-28T11:02:00.000-07:00

Sobre el temps. Passa, corre, s'enduu de tot: part dels altres i part teva també. Els moments sembla que vencin el global del temps. Però just passats aquests moments, el temps en general passa i se'ls emporta, els barreja, els confon i els intercanvia de lloc, d'espai, d'imatges.

Sobre l'atemporalitat. Però no tot és possible de sotmetre al temps. Hi ha un munt de sensacions i records que et fan reviure fotografies preses en algun altre moment però que cada vegada que hi recorres, sents altra vegada. I el temps no fa que això sigui diferent entre la primera i l'última vegada.

2008-03-22T11:31:00.000-07:00

Primera vegada.
Primer dia de pensar i escriure en veu alta. Com la primera vegada de moltes coses, una sensació estranya d'atracció i rebuig notes per dins. Però, com tot, cal atevir-se a la primera vegada. Perquè de fet aquesta és la més senzilla. Molt més difícil esdevé la continuitat de les coses.